Hi ha diversos temes que recorren el llibre i que són molt útils en la comunicació política.
Un és la importància de l’entrenament previ als debats o a les entrevistes. Els bons oradors practiquen. En sèries polítiques com El ala oeste de la Casablanca, es veu com el president s’entrena responent a certes preguntes que li podrien fer els periodistes per donar-li credibilitat a la situació.
Però això no sols és una cosa dels estatunidencs. En el debat de 2009, segons l’autor creu, l’equip de M. Rajoy li preparava fitxes amb els diferents temes que li podien eixir amb la contestació adequada, frases curtes de fàcil comprensió. I a més es buscava un espàrring com en la boxa, per crear una situació real. Eren cent fitxes amb preguntes i respostes del tipus: «Quan val el bitllet del metro, una barra de pa,…».
Encara que es tinguen les preguntes preparades, també s’ha d’estar preparat per a improvisar quan et pregunten coses que no saps. Per dir-ho musicalment, en el debat hi ha d’haver una melodia i també ha d’haver-hi improvisació com en el jazz.
En el llibre hi ha un exemple de comunicació planera. És el de Jordi Pujol i Soley. Li pregunta el periodista sobre els GAL i l’expresident respon: “L’altre dia vaig estar a Vilanova i La Geltrú. És d’aquells dies en què la mar està revolta, que es veuen canyes, que la platja s’embruta… i li vaig preguntar a un pescador que estava allà: “Escolti, això què és?” I va contestar: “Miri president, és que la mar, de tant en tant es purga.”. “I jo crec que el que està passant a Espanya és una purga de tal naturalesa”.
Què mostra això? Que Pujol parlava com la gent, no amb conceptes abstractes. Cosa que en l’esquerra i en els verds fa molt sovint, per això els hi costa tant d’arribar a la gent.
Un altre exemple de bona oratòria, segons una ponència de periodistes i experts en comunicació, és el de Pablo Iglesias, que en el seu minut d’or, li van sobrar onze segons per presentar els onze impactes més negatius de la crisi i va citar nou col·lectius als quals demanava el seu vot, com es pot veure en el vídeo.
Manuel Campo ha comprovat que la majoria de polítics ha d’enfrontar-se és la por a les càmeres, inseguretat de com eixirà l’enregistrament, de no estar a l’altura, etc. Una vegada superat el temor i guanyada seguretat en un/a mateix/a és més fàcil que el discurs siga més fluid, l’expressió siga més natural i fresca i en els debats tinguen més agilitat mental, com els meus clients han testimoniat després de treballar-se l’assumpte amb mi.
Un llibre que, encara que està orientat a la política estatal, hi ha més aspectes en les seues pàgines que són útils per a la política municipal i autonòmica.
Les dades del llibre són La cara oculta de los debates electorales.
