Transicions mentals per a avançar en la transició ecosocial

[ Article publicat originalment en castellà en Contrainformación. ]

Sovint llig que necessitem canviar els nostres imaginaris per a canviar la nostra societat, però quasi mai es compta amb quines eines ho farem. A la majoria de persones que pensen que no és necessari, perquè ja tenim aqueixes eines, els matise que les eines en les quals pensen són intel·lectuals, no conductuals.

Se sol pensar que amb un discurs ben desenvolupat ja hi ha prou, i pensar això frena la transició ecològica i social.

Les persones i els moviments de l’ecologia social i política i de l’esquerra venim de la tradició racionalista, on l’important és l’argumentació intel·lectual i el rigor. En canvi, altres aspectes com l’emocional i les capacitats operatives han sigut deixats de costat en moltes ocasions.

És l’herència de Descartes, encara vigent quatre segles després: pensar que els éssers humans som (sempre) racionals, mentre que les emocions pertanyen al regne animal (com si els éssers humans no fórem animals!).

El racionalisme ha portat coses molt bones a la humanitat, però també ha suposat ignorar, a més dels sentirs, dues àrees fonamentals de la vida humana: les habilitats i les actituds. Per exemple, cada vegada es parla més d’apoderament, però hem de preguntar-nos: Quines eines tenim per a desenvolupar-ho que ens ajuden a influir en la societat en què vivim? Normalment ens quedem parlant del concepte d’apoderament, més que aprendre a empoderar-nos realment.

“Si solament tens un martell, pensaràs que tot el que et trobes seran claus.”

Descriuré tres situacions per a entendre la importància de desenvolupar habilitats i actituds constructives en la política verda i l’ecologisme social en particular, i en general per a fomentar la transició ecosocial.

La primera es refereix a la mena de llenguatge que s’usa normalment en els assumptes ecològics i, en particular, en tractar del canvi climàtic.

La segona situació constitueix un exemple de la pèrdua d’oportunitats de treballar i influir en les institucions per no disposar de persones competents.

I la tercera versa sobre l’ús de metodologies de desenvolupament personal per a potenciar l’apoderament, especialment en les dones.

Del llenguatge tecnocientífic a la comunicació per valors

Si realitzes una anàlisi científica d’una situació, aquesta ha de ser rigorosa, una cosa que és indiscutible, per descomptat. Ara bé, un informe tècnic no serveix per a comunicar-lo a la població, perquè la majoria d’aquesta no sap interpretar les dades segons els nostres valors.

Seguint la tradició del segle de les Llums, sovint donem preeminència als aspectes científics com si amb ells la població haguera necessàriament d’assumir les nostres argumentacions.

L’aspecte més dramàtic d’aqueix èmfasi excessiu en el llenguatge tecnocientífic és la comunicació del canvi climàtic. L’IPCC és el major projecte científic que haja existit mai, tant per la quantitat de persones involucrades, com per la seua procedència. Malgrat el treball que han realitzat durant dècades i del rigor dels seus models, els resultats en canvis polítics i socials són pobres; no estan a l’altura del que volem i necessitem.

Fa pocs anys, afortunadament, l’IPCC es va adonar que llançar nous informes, cada vegada més precisos, no servien de molt i va començar a incloure el que es diu la comunicació per valors per a impactar positivament en la població [ ⁱ.]

Una de les millors notícies que vaig tindre en 2016 va ser conéixer el treball de Climate Outreach, probablement l’entitat mundial que més i millors treballs realitza per a comunicar eficaçment el canvi climàtic. Aquests treballs els prepara amb científics socials a fi de saber quin tipus de llenguatge funciona i quin no, amb l’objecte, no sols de conscienciar a la població sobre el canvi climàtic, sinó sobretot de promoure canvis conductuals.

No es tracta de divulgació científica, ni d’educació mediambiental, sinó d’influir perquè la població puga efectuar canvis en la seua conducta quotidiana que siguen benignes climàticament.

Una de les habilitats que plantegen i que ens resultarà molt útil aprendre és la comunicació per valors. L’IPCC va començar a encarregar informes a Climate Outreach sobre com canviar la seua manera de comunicar, passant d’un enfocament tecnicocientífic a un altre de comunicació per valors i altres aspectes [ⁱⁱ].

Ara bé, tindre una eina no significa ser destre amb ella. Ser hàbil requereix entrenament. Més que un assumpte intel·lectual, que ho és també, es tracta sobretot d’un assumpte conductual, és a dir, de practicar fent. Quan vols que una criatura aprenga a anar amb bici no li dones un llibre sobre bicicletes, li dones una bicicleta perquè aprenga a mantindre’s sobre ella, a girar en les corbes, etc.

I comunicar per valors té a veure amb un entrenament, amb desenvolupar l’habilitat de comunicar eficaçment per a fer canvis en les conductes de la població, no simplement per a conscienciar.

Falta de capacitació en les administracions públiques

M’explicava un militant verd que, arran de les últimes eleccions autonòmiques canàries, es va formar un govern de coalició encapçalat pel PSOE i compost, a més, per altres partits nacionalistes moderats, d’esquerra, progressistes i verds. A tots aquests últims partits se’ls van adjudicar càrrecs per a ocupar conselleries i direccions generals, no obstant això només van cobrir una direcció general, perquè, sempre segons la meua font, no tenien persones amb el perfil de competències adequat per a dirigir una direcció general. I no és l’única autonomia on ha ocorregut una cosa semblant.

Segons la meua experiència, això es dona perquè es produeix una orientació molt forta cap a la ideologia i molt feble, en canvi, cap a desenvolupar competències com la negociació, la comunicació, la gestió de l’administració, etc.

Per descomptat, existeix gent competent dins del cercle ecosocial, però no en la quantitat necessària per a implementar les polítiques desitjades.

Apoderament de la dona

Llegir llibres sobre l’apoderament resulta més fàcil que empoderar-se.

Fa uns dies una clienta m’explicava que coneixia a una catedràtica universitària especialitzada en feminisme que en la seua relació de parella era submisa, una conducta gens feminista. I és que una cosa és el pensar teòric i una altra molt diferent, aprendre a fer canvis conductuals que ens siguen útils.

Estava ajudant a una activista ecofeminista a superar diverses limitacions que tenia i que no sabia com afrontar. Aqueixes limitacions són molt recurrents entre les dones: “Els altres saben més que jo”, “Per a què diré això en la reunió si no és important o si ja ho han dit més o menys?”… Racionalment ella sabia que, en les reunions, podia aportar opinions vàlides, diferents. Però el cas és que no les aportava i després es lamentava per no haver-lo fet. Em vaig adonar que en el fons sentia que estava per davall de la situació i no era capaç de posar-se a l’altura a la qual veia als altres. La vaig ajudar a posar-se mentalment/emocionalment a l’altura de les circumstàncies i en els dies següents es va sorprendre agradablement per haver-se sentit segura de si mateixa en diverses reunions en les quals va participar. Així va poder contribuir amb el que sabia. Em va dir: “La teoria me la sabia, em faltava el més important, fer-ho. Amb la teua ajuda professional ara sé com es fa i ho he aconseguit”.

Tenim una oportunitat d’aprendre a empoderar de facto, no teòricament, a fi de crear les condicions d’una societat ecològica i equitativa.

Metodologies per a fer eficaçment les transicions dels nostres imaginaris

Des de la meitat del segle XX es van començar a desenvolupar metodologies per a potenciar la conducta humana, unes metodologies que a penes s’empren en el moviment verd, ecologista i ecofeminista.

Aquestes metodologies es troben en les antípodes de les teories, encara que es basen en algunes d’elles.

Quan treballe amb dones (i amb homes) que desitgen superar-se, sol haver-hi un impacte real en la seua visibilització, en l’augment del seu camp d’acció, a pensar creativament, a potenciar el treball col·lectiu i en moltes àrees més.

Tot això és la panacea? Per descomptat que no. Però usar aquestes metodologies de manera sistemàtica seria un gran pas avant per a influir moltíssim més i poder construir una societat com la que busquem: ser més hàbils per a construir moviments socials amb impacte, partits polítics que vagen més enllà de la millora de la gestió en l’administració, etc.

A vegades, quan parle d’aquestes metodologies hi ha gent que pensa que són mer “pensament positiu”. És cert que algunes disciplines són happy flower, però altres no; són metodologies sòlides i comprovades.

Un aspecte que em sembla molt rellevant d’aquestes metodologies és la seua aplicació a les utopies. Que aquest terme tinga una accepció pejorativa de “irrealitzable”, té a veure amb les poques eines operatives que ens hem dotat per a construir una societat ideal. Parlem de societat cooperativa i amb freqüència en els nostres col·lectius no som capaços de funcionar cooperativament.

Et convide a explorar les metodologies que ajuden a desenvolupar habilitats i actituds constructives.

Jo vaig triar la que utilitze per la seua eficàcia, profunditat i completesa [ ⁱⁱⁱ.] Disposar d’unes eines no significa saber utilitzar-les de manera destra, ni obtindre els seus fruits immediatament. I, com tota eina, requereix pràctica.

Fem que el segle XXI siga conegut per afegir a la ideologia, les habilitats i actituds constructives que permeten que siga més fàcil i consistent crear un món millor.