Nou article de Daniel Eskibel.
Arran d’un article anterior (“Qüestionable, mancat d’ètica i manipuladora”), m’escriu Armando des de l’Argentina:
===
Ha! ha! ha! ha! ha! Leoncio “El Tristón” també va ser un personatge de la meua infància. Ho veia a la vesprada, prenent la llet a la casa dels meus pares. En San Juan (la fi, de la fi del món) quan tornava de l’escola. En blanc i negre. En un televisor Stromberg Carlson amb caixa de fusta. De fusta real, tallada d’un arbre, treballada, raspallada, envernissada i que formava part de l’estructura de la caixa “tonta”. Estic fart del políticament correcte. Vosté és un dels pocs que anomena a les coses pel seu nom, mestre! Tota la meua admiració i el meu respecte (i mire que ja pràcticament no admire a ningú i respecte a -cada vegada- menys gent) sobretot polítics.
===
Compartisc aquest missatge perquè posa el focus en una qüestió important: el “políticament correcte”.
De veritat podem qualificar les posicions polítiques de correctes o incorrectes?
Perquè el correcte seria una cosa que no té errors, que no té defectes i que és conforme a les regles. Però si caminem per eixe sender resulta que la política ix del terreny de les opinions oposades i en debat per a passar a un altre lloc. A un lloc on d’un costat està la raó indubtable, la veritat incommovible, la perfecció que no té defectes ni errors, mentre que de l’altre costat està el pensament defectuós, equivocat, fals, a vegades inconvenient i sovint fins a poc ètic.Hi ha formes “correctes” de parlar i de pensar?
Moltes persones creuen que sí. Generalment, tenen la certesa que el correcte coincideix amb el que eixes persones pensen, és clar. I creuen que les seues certeses són tan evidents que no admeten la menor anàlisi. D’eixe mode el pensament crític queda cancel·lat i no pot ni tan sols tocar “les vaques sagrades” de la seua manera de pensar.Una conseqüència possible d’eixa “correcció” política és que limita les possibilitats de persuadir a altres persones.
Per a persuadir has d’obrir el pensament, el debat, la crítica, l’intercanvi d’opinions. Però si et tanques en la teua ortodòxia estàs construint un mur que t’allunya de bona part de la gent.
El tema es pot veure també des d’un altre angle complementari.
L’ortodòxia sol funcionar molt bé per a cohesionar als teus, al teu grup, al sector social que comparteix les teues idees. Des d’eixe punt de vista el llenguatge i les idees de la correcció política poden ser com el ciment que els uneix i els manté ferms.Quin pot ser el resultat d’aquests dos angles?
Perquè un grup molt fort, molt potent, molt unit, però amb serioses dificultats per a persuadir a uns altres.“Estic fart del políticament correcte”, diu Armando en el seu missatge. Les ortodòxies pesades solen provocar això: cansament. El martelleig constant amb les mateixes frases, el lliscament cap a posicions de suposada superioritat moral, l’autotancament en un grapat de veritats incommovibles, el fre del pensament crític i la falta d’obertura per a analitzar fenòmens que escapen a l’ortodòxia són tots factors que no solament limiten la persuasió sinó que a més provoquen reaccions emocionals negatives en sectors més o menys amplis de la societat.
El resultat?
Perquè amb freqüència l’esclat d’una altra ortodòxia de signe invers que des del políticament correcte no es pot explicar ni entendre.En fi.
Aquestes línies no són un tractat ni un article acadèmic, sinó a penes algunes idees a tindre en compte. O tal vegada no, perquè de fet pots descartar el que dic. Però són idees que sorgeixen d’haver vist sorgir, florir i esfondrar-se a molts projectes polítics en molts països.D’una cosa estic segur: la meua nova emprenedoria no té res a veure amb el políticament correcte. És bastant heterodox i inclourà estratègies i tàctiques molt “incorrectes” que poden ser aplicades des de la major diversitat ideològica.
Vols rebre articles com aquest? Entra en subscripcions, introdueix les teues dades i cada setmana t’enviarem un article.
