Article publicat originalment en castellà en Stop Ecocidio
Fa un temps, un membre de Stop Ecocidi em preguntava sobre una premissa seua: que la vida té valor per si mateixa. Li vaig respondre que si ho anava a enfocar així, anava a tindre poca incidència en el públic. Per a molt poques persones, la vida en si mateixa té valor intrínsec, per si mateixa.
Després vaig estar reflexionant sobre l’assumpte i em vaig adonar que subjau un assumpte clarament filosòfic. La vida té un valor per si mateixa? O li ho donem els éssers humans? El filòsof Baruc de Spinoza deia alguna cosa semblant a: «Per a la naturalesa, és el mateix una punyalada a un sac i una punyalada a un home. Per a les persones, no.» Ja que l’ésser humà construeix el significat, les coses en si mateixes no el tenen.
Al membre de Stop Ecocidi li vaig suggerir que s’estudiara un informe, encara que crec que una mica desfasat, molt interessant sobre com comunicar la biodiversitat, Crear una marca per a la biodiversitat, com una manera d’estendre el missatge importantíssim de conservació de la vida i fer lleis com les que proposa Stop Ecocidio. En aqueix estudi s’afirma que els missatges basats en la pèrdua de la biodiversitat només funcionen per a una xicoteta part de la població: els que ja estem conscienciats. I els missatges basats en el valor intrínsec de la vida encara els assumeixen menys persones. Finalment, s’afirma categòricament que els missatges basats en la pèrdua de boscos, de fauna, etc. no activen al públic i que «És hora d’exterminar el missatge de l’extinció».
Per a poder impactar més en el públic, és important adaptar el que expressem depenent de l’audiència a la qual ens dirigim. A part del missatge de la pèrdua, es proposen altres tres enfocaments bàsics per a comunicar la naturalesa: l’amor per la naturalesa, la quantificació econòmica i la crida a l’acció.
Repassarem les quatre formes:
1. LA PÈRDUA
És la forma habitual dels Verds i els ecologistes. “Biodiversitat” i “extinció” solen anar de bracet: els boscos estan desapareixent de la Terra, la contínua reducció d’espècies, etc.
Ara bé, els missatges d’amenaça i pèrdua generen apatia i desassossec.
Recorde una xarrada a la qual vaig assistir en la que el conferenciant ens parlava de la tala que s’estava duent a terme en un bosc valencià. No arribàvem a les 10 persones i, quan va acabar la conferència, una persona a l’eixida em deia que s’havia quedat mig deprimida de veure el panorama i una altra persona estava amb sensació de paràlisi. Cap d’aqueixos estats d’ànim són útils per a fer una cosa constructiva. Encara més, indueixen a sentir-se impotent, quan el que seria útil és donar a fer alguna cosa, com veurem en l’últim punt.
La conclusió és que és hora d’exterminar el missatge de l’extinció.
2. L’AMOR
Una influència important és l’admiració, la sorpresa i el goig de la naturalesa. Celebrem el nostre amor per la naturalesa.
Donar missatges basats en el respecte i la fascinació: des de documentals sobre la naturalesa fins a cartells de paratges naturals o animals salvatges en les parets de les habitacions dels adolescents. Incitar a connectar-se amb la naturalesa i sentir passió pel món salvatge és un senyal molt poderós.
Un cas pràctic: m’explicava una activista que quan anava a judicis per a protegir paratges naturals, observava que si el jutge coneixia el paratge, la tendència era que hi havia una sentència protectora del lloc. Si no ho coneixia, a la contra. Així que veiem que, fins i tot en un context formal com és un judici, l’estima per la naturalesa també pot influir.
3. LA NECESSITAT
És bàsica per al món de la política i dels negocis.
Un enfocament que s’està incorporant des de fa anys és el valor econòmic tangible de la biodiversitat. Seria parlar, per exemple, dels “serveis” que ens proveeixen els boscos: acumuladors d’aigua, proveïdors d’aliments, etc. encara que veurem més a baix que és arbitrari i útil alhora.
Un cas real: l’any 2011, es va començar a considerar fer prospeccions petrolíferes en el Golf de València. Vaig assessorar un diputat verd sobre com enfocar la seua intervenció en el Parlament valencià. Ell, que és biòleg, ho volia orientar a com afectarien possibles abocaments del petroli: l’amenaça a la fauna marina, destrucció de les prades de posidònia, etcètera. Un missatge de destrucció i pèrdua.
Li vaig suggerir que incloguera un argument econòmic, un missatge de necessitat. Li vaig recomanar que explicara l’accident que es va ocasionar en el 2010 en el Golf de Mèxic quan la plataforma Deepwater Horizon es va afonar i va contaminar uns mil quilòmetres de costa. El que al seu torn va produir una ruïna del medi ambient i les desastroses conseqüències econòmiques en la pesca i el turisme.
Com al País Valencià, el turisme té un pes enorme per a l’economia, a pesar que el PP gaudia de la majoria absoluta en Les Corts Valencianes, aquest partit va votar contra les prospeccions petrolíferes, ja que si hi haguera hagut un abocament de petroli, la indústria turística s’haguera arruïnat i se li haguera tirat damunt.
El tipus de missatge de necessitat, enfocat en l’economia, no sol ser útil per a captar l’atenció de la població en general, així que cal saber usar-ho adequadament. En canvi, per a la política i les decisions comercials, és el més apropiat.
4. L’ACCIÓ
Conservar la biodiversitat requereix que la gent actue.
Aquests missatges indueixen al fet que la persona faça una cosa efectiva: ja siga plantar arbres i cuidar-los fins que es valguen per ells mateixos; o signar una petició de protecció d’un espai natural o donar diners per a protegir un paratge; o formar part d’una associació i col·laborar en les seues activitats; o participar en negocis que fomenten la biodiversitat, l’agricultura biològica, l’agricultura regenerativa, empreses rurals que fixen la població i cuiden del seu entorn… O bé, en el cas que ens ocupa, fer costat a Stop Ecocidi, la qual cosa pot fer-se de diverses maneres: signar la petició internacional i fer-se Protector/a de la Terra, unir-se a alguna de les xarxes de col·lectius, signar el manifest si s’és ONG, etc.
Perquè sempre, sempre cal cridar a l’acció. Si no es diu el que poden fer les persones, rarament se’ls ocorrerà fer-ho.
Cadascuna d’aquestes tres variables, permeten adaptar el discurs a cada tipus de públic, la qual cosa facilita tindre més probabilitats d’aconseguir els objectius proposats.
TORNEM A l’ENFOCAMENT FILOSÒFIC…
Vaig estar fa poc en una conferència d’un expert de l’economia social on explicava que en l’economia estàndard, si no es posa valor econòmic a alguna cosa, llavors no existeix. Posava l’exemple d’una autovia que anaven a construir a Alemanya. L’enfocament normal és fer un càlcul de costos de construcció: mà d’obra, excavadores, fonamentació, asfaltat, pintat, etc. Algú va recórrer el plec de condicions afirmant que això era incomplet i que calia afegir altres costos, com la destrucció d’un bosc o les morts humanes per accidents de trànsit.
Però… Com es calcula el preu d’un bosc i no sols per la seua fusta sinó, per exemple, pel seu valor estètic? Com es calcula el preu d’una vida humana morta en un xoc de vehicles? Es pot calcular? Òbviament, fixar un preu a aquestes coses és totalment arbitrari.
Ara bé, quan es van afegir aqueixos costos a l’autopista, que normalment no es contemplen, encara sent arbitraris, la suma total de l’autopista es va disparar tant que es va decidir no construir l’autopista.
La importància de com es comunica, no és un tema accessori. Això mateix ho testifica una responsable de Stop Ecocidi. En una presentació que va fer de l’organització davant un públic gens sensible amb protegir la naturalesa, va aconseguir mobilitzar a una part del públic. Deixe que ho explique amb les seues pròpies paraules:
[Després de la presentació] … vaig llançar una pregunta clau: Què és el més important que tenim cadascun de nosaltres? Es van dir diverses coses (salut, família, amics…) al que jo deia “Encara més important que això” fins que algú ho va dir: “La vida. El més important que tenim és la vida” i, llavors, es va fer un silenci.
Des d’ací, vaig enllaçar que, per a poder estar vius, necessitem tenir un aire net de respirar, una terra sana que produïsca aliments sans, una aigua neta que beure, perquè sense això, no podem continuar vivint. I que estan en seriós perill no sols les seues vides, sinó les de tots els seus sers estimats, els seus amics, les seues famílies… I de la mateixa manera que existeix el delicte d’assassinat per a protegir les vides individuals, s’havia de crear el crim internacional d’ecocidi per a protegir la vida planetària, la que suma totes les nostres vides. I, a més, és un deure i una responsabilitat que tenim davant els éssers humans que estan per vindre, començant pels seus fills, els seus nets, els seus besnets i moltes generacions més a les quals estem impedint prosperar i cadascun de nosaltres hem de fer la nostra part i, per descomptat, posar del nostre costat per a acabar amb el mal greu a la naturalesa.
Això ho va canviar tot i va fer que s’interessaren de quina manera es pot aconseguir el crim internacional i què podien fer cadascun d’ells. En el sopar que va seguir a la presentació, fins i tot vam veure possibilitats de col·laborar en el futur perquè altres clubs es pogueren unir.
Si la vida haguera tingut un valor intrínsec per a totes les persones, cadascun dels participants, instantàniament l’hagueren connectat. Gràcies a la manera de preguntar, els participants van ser capaços d’activar la transcendència de conservar la vida.
Cada vegada hi ha més entitats dedicades a la protecció de la vida i l’habitabilitat de la Terra que estan entenent la importància de la comunicació. No es tracta de donar informació objectiva i dades, això funciona per a molt poques persones, sinó de comunicar amb valors per a activar a la població. Entre aqueixes entitats, vull esmentar a Climate Outreach, dedicada a investigar com comunicar el canvi climàtic, i que se centra en buscar expressions i imatges basades en valors i identitat perquè la població faça canvis d’estil de vida.
Per tant, el que propose no és l’ús del llenguatge com una manera de donar informació o com una manera cosmètica d’enfrontar-se al manteniment de la vida en la Terra, sinó més aviat com una manera d’activar i operativitzar les nostres motivacions. I no té a veure amb una reflexió intel·lectual, sinó amb una reflexió vital, existencial.
Donella Meadows diu en el seu llibre ‘Pensar en sistemes’:
Si fingim que alguna cosa no existeix perquè és difícil de quantificar, obtindrem un model defectuós. Ja hem vist que, quan es fixen els objectius entorn d’una cosa difícil de quantificar, en lloc de tindre en compte l’important acabem caient en un dels paranys dels sistemes. Evitem-ho. Els éssers humans no sols sabem comptar, sinó també avaluar la qualitat. Hem de convertir-nos en detectors de qualitat, en sorollosos comptadors Geiger que registren la presència o l’absència de qualitat. Que no ens detinga allò de “si alguna cosa no es pot definir ni mesurar, no és necessari tindre-ho en compte”. Ningú pot definir ni mesurar la justícia, la democràcia, la seguretat, la llibertat, la veritat ni l’amor. Ningú pot definir ni mesurar un valor moral. Però si no som capaços de donar-los veu, si no dissenyem els sistemes per a afavorir-los, si no parlem d’ells ni indiquem la seua presència o la seua absència, deixaran d’existir.
Aquestes qüestions filosòfiques han de veure amb una cosa tan terrenal com conservar la meravella de la vida en la Terra. Per això és molt valuós aprendre a unir filosofia i pràctica i aprendre a saber-ho comunicar.
