Taller: «Canviem la comunicació, mantinguem el clima». Unió periodistes

«Canviem la comunicació, mantinguem el clima»

Taller organitzat per la Unió de periodistes valencians

Impartit per Carles Porcel

València, 30 de gener de 2025

Transcripció editada a fons per fer més comprensible la lectura. S’han canviat els noms de participants per mantenir l’anonimat.

Carles:

Bon dia, benvingudes, benvinguts al curs «Canviem la comunicació, mantinguem el clima». Em diuen Carles Porcel, soc llicenciat en Filosofia i màster en Intervenció Psicològica amb DBM®. Des de fa més de 30 anys em dedique a l’entrenament en desenvolupament personal, professional, comunicació i matèries afins.

Políticament, he estat en els verds, per això em ve el rampell del canvi climàtic, que fa més de 20 anys que estic sobre la pista. I una de les meues especialitats és el llenguatge. Llenguatge en el sentit de com connectar amb emocions, com connectar amb significats, com connectar amb conductes. De manera que al taller este hi haurà una part molt important de psicologia. Perquè resulta que quan nosaltres estem donant informació, especialment estem donant informació en termes de ciències dures, física, meteorologia…, la gent no sap traduir això en termes de la seua vida, de com l’afecta.

Per exemple, si jo parle de l’increment dels PPM de CO₂, què són els PPM? Què és el CO₂. La resta de la humanitat ho entén? Perquè inclús si expliquem: «Els PPM són les sigles de parts per milió». Ara ja en sé un poquet més, però això és una quantitat infinitesimal que la gent no entén.

I si dius que el CO₂ és anhídrid carbònic… L’audiència ho entén? Com que a mi en el batxillerat m’agradava la química, tinc una idea de què és el del CO₂. Però què té a veure el CO₂ amb el canvi climàtic? I esta manera de parlar del canvi climàtic en termes de física i química, ha sigut la manera de comunicar el calfament global durant dècades.

Afortunadament, en les últimes dècades, ha començat a haver-hi un corrent on s’està adonant que això no funciona per a la població. Si el que volem és alertar a la població que necessitem canviar la nostra manera de viure, la nostra economia, etcètera, la manera de comunicar habitual, veiem que no funciona.

Aleshores, quin és l’assumpte? És entendre la comunicació que no és simplement donar dades científiques, sinó que és estimular la població a pensar d’una forma diferent, a tindre una actitud diferent.

El que ensenyaré avui és un mix entre la meua experiència donant tallers de canvi climàtic a activistes i també de les meues lectures d’institucions que s’han dedicat a investigar este tema. Però, insistisc, no en termes de ciències físiques, hi ha molta gent molt bona en este camp. Per exemple, Fernando Valladares, un dels màxims exponents estudiosos del clima, que el dissabte va vindre a València a la presentació de l’obra de teatre Zumo de remolacha.

Participant:

Quanta gent n’hi havia més o menys?

Carles:

No recorde com es diu el local, però estava ple. Jo, al final, vaig trobar-hi una cadira perquè estava tot ple. És dels millors que hi ha. De fet, ell és de CSIC. Ha enfocat ja la seua professió en la divulgació, en la investigació del canvi climàtic.

Participant:

Jo he estat en el CSIC i he treballat en ell, i la veritat és que és un crac. El que passa és que no tothom pot dedicar-se tant a això.

Carles:

Ja m’he presentat breument. Després ja us explicaré més cosetes meues. Us presenteu? De què treballeu? Si és que treballeu, quines expectatives teniu del curs, què espereu, si teniu algun objectiu… I, bé, avant.

Participant:

D’acord. M’ha tocat. Jo soc Júlia. Vaig fer el periodisme i després, com que m’interessava, vaig fer el tema del canvi climàtic i la ciència també en general, però més la part de l’ambient. Vaig fer un màster en comunicació científica, i mediambiental i de salut. I res, després vaig estar en el CSIC un any fent comunicació. Vaig estar a Barcelona, Madrid i Mallorca, en diferents centres del CSIC. Sí, era molt xulo, la veritat. Tenia una beca de comunicació científica. Sí. I, bé, vaig estar això, als centres de canvi climàtic. I després d’això, ara estic en una ONG de conservació de la natura, a Barcelona.

Carles:

I, bé, què esperes d’avui? Quins objectius o quines idees t’agradaria treballar…

Participant:

És que tampoc tinc… Note que em falta més formació en això, en com entrar-li al tema concret del canvi climàtic. Perquè sí que hi ha moltes coses d’això de com traduir el llenguatge científic i tal, però després veig que és un tema que s’escapa tant de les mans que a vegades em costa inclús a mi saber com entrar-li a la gent.

I també per conéixer-vos, perquè m’agradaria contactar en algun moment.

Carles:

Molt bé, gràcies.

Participant:

Bé, jo soc Ferran. He estat dos anys treballant en un l’ajuntament. Em vaig llicenciar fa quatre o cinc anys. Comencí als 15 anys fent programes de ràdio i tal. Principalment, cobria informació esportiva i especialment el València bàsquet. A mesura que passaven els anys me n’aní a Castelló, a estudiar la carrera, els meus interessos van ser molt més amplis.

Vaig deixar això de costat i em vaig començar a interessar en temes d’ajuntaments, comunicació institucional i tal. I fa dos anys, vaig començar en l’ajuntament a treballar comunicació institucional, on he fet de tot. M’he encasellat un poquet en esports perquè també ells tenien la noció que jo havia fet esport i tal, però al final l’he acabat fent de tot, cultura, arts… I bé, la idea també és conéixer un poquet més temes de canvi climàtic i altres, ampliant els meus horitzons.

Carles:

Molt bé, moltes gràcies.

Participant:

Em diuen Antonio. Porte molts anys, porte més de 20 anys treballant, sobretot en comunicació, soc llicenciat en periodisme també, en ciències d’informació. I d’uns anys a esta part, sempre he dedicat a la comunicació corporativa i d’uns anys a esta part va començar a interessar-me més el tema mediambiental. Com va coincidir que me’n vaig anar d’autònoma, perquè vaig tindre diversos clients, una cooperativa i tal, de l’àmbit de transició energètica, fins que fa tres anys, si bé compatibilitze amb algun client que tinc pel meu compte, però soc tècnic de comunicació, d’un centre de la conselleria, l’objectiu de la qual, la seua funció és gestionar o aportar a la gestió forestal. És una peça clau en la gestió forestal. Per què? Perquè una de les mesures més importants que té és el banc de llavors forestals. Llavors, diguem que una estratègia de reforestació i restauració ecològica passa per tindre una diversitat de llavors autòctones bones i diverses. Llavors, jo sempre dic que el centre és fonamental per a la biodiversitat de la Comunitat Valenciana.
No m’he format en medi ambient, note que per eixa part m’abelliria especialitzar-me, pense fins a fer ciències ambientals, intentar suplir la part més científica, més tècnica per a aportar. No tenim autonomia, és un centre de conselleria, jo faig relacions informatives, les xarxes socials i la pàgina web fins ara formen part de la meua responsabilitat i del meu criteri, però no soc independent, és a dir, no soc autònoma. Però sí que note que el que vull traure d’ací és identificar missatges, crec que independentment de la meua tasca, tenim una responsabilitat, i sobretot un centre així, una responsabilitat, perquè estem en una emergència climàtica i crec que hauria de tindre un pas més, a part del corporatiu, eixes xarxes socials, de tindre un pas més en la divulgació i en la conscienciació, perquè tenim una responsabilitat com a ciutadans. Llavors, voldria identificar eixos missatges que comentes, que canvien l’actitud per a portar-nos al nostre terreny, en l’àmbit forestal, i intentar incorporar eixa part de conscienciació i això és el que espere, identificar eixos missatges per a adaptar-los al meu discurs i intentar canviar el possible.

Carles:

Molt bé. Hi ha un informe sobre com comunicar la biodiversitat, que en part et pot resultar útil. La idea és transcriure este taller i enviar-l’hi a Jèssica perquè estiga disponible per a tot el món amb tots els enllaços de tota la informació que estiguem parlant. Perquè és que jo crec que és la primera volta, no vull ser arrogant, que es fa un curs d’este estil.

Participant:

De fet, jo he estat buscant un màster d’Especialització de Comunicació Mediambiental a València. I n’hi havia un d’una universitat europea o alguna cosa així.

Carles:

Ja fa dos anys, vaig estar en una jornada que van fer a la Complutense, a la Facultat de Periodisme sobre canvi climàtic. Se suposava que s’havia de parlar d’estes coses que parlarem i no es va parlar. El meu tema no és la Ciència, en el sentit de ciències físiques, meteorològiques, etc. Jo em crec el que diuen els científics, com el Fernando Valladares, que si la temperatura de la Mediterrània puja no sé quants graus i això implica no sé què, jo m’ho crec.

Ara, a continuació, el treball és diferent. Per què el PPM o acidificació dels oceans, això què serà? Què entendrà la gent? Que tiren àcid sulfúric als oceans? És que la gent no sap, de ciències físiques.

Jo el que cobrisc és la part de Psicologia, però Psicologia Operativa.

Per què jo precisament estic donant este curs? Per què estic ajuntant la meua formació professional i per la meua inquietud ideològica. Són dues coses juntes. Que és una cosa molt atípica. Perquè o tens la ideologia o eres del camp de la comunicació en el sentit psicològic.

Qui més es presenta?

Participant:

Jo sóc Laia, vaig acabar la carrera este estiu. I l’últim quadrimestre vam fer comunicació científica. I em va agradar i vaig pensar, potser tiraré cap així. I de les coses que he fet de comunicació científica he col·laborat amb el diari el Salto publicant reportatges. I després vaig fer un Instagram de divulgació de comunicació sobre el medi ambient enfocat en el medi marí. Però l’he abandonat una mica. Perquè no em sentia tot còmoda. I per això també vull aprendre a comunicar sense donar ansietat. I tampoc dir, això és molt bonic, no sé com, un punt mitjà. Perquè també pense que hi ha molta gent conscienciada que no fa falta que consciencies més.

Carles:

Exactament, sí senyora.

Participant:

I també, a banda d’això, estic a una ONG, xicoteta, i fem el projecte Erasmus Plus. I ara, a finals de maig, vaig fer un curs sobre educació enfocat en com s’ha d’utilitzar per educar i també enfocar-ho en el medi ambient.

Carles:

Això és un dels punts importants que tocarem. Una de les qüestions claus que tocarem és si tu dones informació catastrofista, a tendència és a sentir ansietat. De fet, en algun moment, he impartit algun taller de com superar l’ecoansietat.

Participant:

És com dosificar l’esperança i el catastrofisme.

Carles:

Exacte, el taller va exactament d’això. Ser conscient que quan estem donant certa informació, això té un efecte psicològic. Per exemple, jo puc pensar en danes desastroses com esta de l’octubre de 2024 i vindran 50 més i cauran damunt de ma casa. Puc imaginar-ho. Però jo, que soc molt xulo, jo no tinc ansietat. Altres persones sí que poden fer esta connexió.

Aleshores, estarem investigant, fer pinzellades de quines coses es poden fer per superar l’ansietat. Encara que el taller no és per superar-la. Això seria, si voleu, podeu fer un altre per superar l’ansietat. Jo estic en una associació que es diu ACICOM. Ciutadania i Comunicació. I, possiblement, en els pròxims mesos programem el taller este.

Este taller és entendre els aspectes psicològics i, sobretot, partir dels certs estudis que s’han fet, de sociologia, de psicologia social, de lingüística… És a dir, el llenguatge no és neutre en la majoria dels casos.

Per exemple, sabeu per què es va adoptar el nom de canvi climàtic?

Participant:

No.

Carles:

Perquè George Bush tenia un assessor que es diu Frank Lutz, que és un assessor polític i de comunicació i ja s’estava parlant del canvi climàtic, que l’atmosfera s’estava calfant. I este senyor és expert en comunicació i va començar a investigar. Segons explica el New York Times, Luntz, després de fer una investigació, arribà a la conclusió que era millor dir «canvi climàtic», perquè canvi climàtic és una cosa més abstracta, més neutra, més natural. Com que el clima està canviant, confonent amb la meteorologia.

En canvi, si diem calfament global o calfament del planeta, diu, hòstia, això què és? Els calfaments no molen.

Frank Luntz és dels millors investigadors en comunicació. Evidentment, les utilitza per coses poc ètiques, però és dels millors. Quan parle de «este és bo», estic parlant tècnicament. No és que jo compartisca la seua ètica. Són coses diferents. Però este senyor és molt bo, continua en actiu, sobretot treballa per al Partit Republicà dels EUA i grans multinacionals.

Participant:

Hi havia un altre que treballava per al Partit Demòcrata, que parla d’un elefant.

Carles:

Este també és molt bo. És George Lakoff. Si no us heu llegit el llibre de «No pienses en un elefante». Hi ha la versió catalana, però no l’han reimprés. És un llibre molt interessant. No parla específicament d’estes coses, però estructuralment és la mateixa història. És que parla sobre marcs conceptuals del Partit Republicà i del Partit Demòcrata. La importància del llenguatge polític, etc.

Quan parlem de canvi climàtic, canviarem de marc. En lloc de parlar de física i meteorologia, parlarem de psicologia i semàntica. I veurem les repercussions que té en el pensament, en els sentirs i en l’actuació.

Per exemple, no és el mateix dir «canvi climàtic» que «caos climàtic». Fixeu-vos en la imatge que apareix quan parlem de caos climàtic. Si no, que l’hi expliquen a la gent de l’Horta Sud. Encara que molta gent no ho va associar. Això és una de les coses que anem a veure.

De manera que la gent s’activa i té un poquet d’ansietat, però que al final es posa a fer alguna cosa de profit. Este és l’assumpte.

Fa 20 anys es va fundar Climate Outreach per fer recerques sobre com comunicar el canvi climàtic, des del punt de vista de la psicologia i el llenguatge. Crec que van ser uns exdirigents de Greenpeace, que van pensar que fer divulgació científica del canvi climàtic no funciona. I aleshores van començar a fer estudis sociològics, de grups de debat, etc. de les millors maneres de comunicar el calfament global per impactar i implicar a la població, no simplement informar.

I, per exemple, diuen que quan hi ha meteorologia extrema, no cal esperar estudis d’atribució, que normalment tarden mesos, per confirmar que un fenomen meteorològic en concret és degut cal calfament del planeta.

Victòria Roselló, directora de meteorologia d’À Punt, fa uns anys va muntar una jornada de canvi climàtic amb televisions autonòmiques i estatals. Quan acabà l’acte, amb una amiga, li vam demanar si coneixia les investigacions de Climate outreach. Ens digué que sí, i li vam preguntar: «I per què no l’has aplicat en la jornada que has muntat o en l’espai de l’oratge?» La resposta va ser tirar balons fora. I no sé si era una qüestió a nivell editorial o instruccions del director que hi havia. Em vaig quedar amb les ganes de saber-ho.

De fet, en la barrancada d’octubre de 2024, sí que va informar immediatament, sense esperar als estudis d’atribució i de, fet, en pocs dies es fa fer un estudi d’atribució i es va confirmar. Em sembla molt bé que com a científica siga prudent, però tanta precaució…

Per tant, si hi ha un tornado al Toro, que és alié a la Mediterrània, pots informar i afirmar perfectament que és un fenomen anormal que encaixa amb les prediccions científiques que s’han fet fa anys de calfament global.

Jo estic en l’Aliança de l’Emergència Climàtica de València, que és un grup de ONG i de persones individuals. I vam fer una petició a À punt, sobre com informa de les onades de calor a l’estiu… Ara hi ha entre deu i dotze dies més de calor extrema que en els anys 80. Quan s’informa de cada una d’estes onades de calor es poden dir: «Això encaixa amb les prediccions del canvi climàtic». Perquè si tu no anomenes la cosa, la cosa no existix.

Tornant al tornado del Toro. Si això dels tornados, són de climes tropicals i apareix una imatge del tornado i tu no dius que això és un efecte del canvi climàtic, tu no estàs fent el teu treball informatiu.

Jo em dedique també a donar formació a partits polítics i ja veureu que se m’escapa la via activista-política. I vosaltres, com a periodistes, heu d’adaptar tota la informació que jo us done, amb els vostres criteris periodístics.

Aleshores, anem a fer pocs exercicis perquè tenim poc temps, però el que sí que vull és que tingueu clar esta relació que hem vist abans: El llenguatge que utilitzem afecta al pensament, al sentir i a l’actuar. Ja veurem com es relaciona això. La primera cosa que anem a fer és saber què és la comunicació a la contra i la comunicació a favor.

Tècnicament es diu comunicació d’allunyament (o a la contra) i comunicació en l’acostament (a favor). Què és comunicació en allunyament? El títol del llibre No penses en un elefant, ho explica molt bé. Si jo us dic no penseu en un elefant, ni dos elefants, ni tres elefants, per favor, atenció, no penseu en una bandada d’elefants. I sobretot no penseu que estos elefants estan en un riu d’aigua transparent. I no se us acudisca a pensar que amb la trompa estan agafant aigua transparent i s’estan dutxant. Què esteu pensant?

Participant:

Ja estic pensant en elefants!

Carles:

Correcte. Això és el tema de la comunicació d’allunyament. Quan jo dic no penses en…, normalment lleves el «no» i necessàriament has d’estar pensant en allò que no vols pensar, encara que siga per un moment.

Jo faig coaching per a professionals, psicoteràpia, entrenament de grups i treballs per l’estil i una persona em pot arribar i em diu «ostres, és que estic enfonsada». I en què pensa? És que si el podrien acomiadar del treball, que si se sent inferior, etc. Si es passa tot el dia pensant en estes coses, doncs és natural que se senta deprimit. I si pensa «jo no vull sentir-me enfonsat» està fomentant la sensació. Ara, no és tan senzill pensar en acostament i ja està. Pose exemples senzills, per tenir una idea, però després la cosa es complica i molt.

El que passa és que després d’este taller podeu entendre per què s’ha d’anar amb compte amb les expressions d’allunyament. I que les expressions d’acostament, és a dir, allò que volem, no són una panacea, però comunicativament té molt de sentit quan ho encaixes unes coses amb les altres. EL quid de la qüestió és com combines allunyament i acostament. Per entendre això metafòricament, les expressions d’allunyament les relacionem amb la metàfora de «l’infern». I les d’acostament, les del «cel».

Sovint amb raó, s’afirmen que es fan peces periodístiques passant de catàstrofe en catàstrofe, com la barrancada d’octubre de 2024. Persones com les que hi ha ací que han estat danyades les seues cases, incendis com els de Califòrnia que tornen a passar i així successivament. Clar, si jo comence a fer un discurs d’este tipus, quines connexions a nivell de sentiments, d’emocions, de pensaments teniu?

Participant:

Ansietat, t’hi quedes sense casa plorant, no dorms. Prens quatre cerveses i demà ja serà un altre dia. El problema d’esta societat és que no saps gestionar l’ansietat. L’altre dia m’estava comentant a una amiga meua que el meu pare a les quatre de la vesprada està amb una copa així de vi. Per què? És que no ho saps gestionar. No és alcohòlic, però poc li queda.

Carles:

A veure, jo em dedique a la psicoteràpia i sé el que em dius. Aleshores, tornem al nostre assumpte. Per una banda, tenim l’infern, que és allò de què volem fugir. I després hi ha el cel, que és allò que busquem. Però resulta que el cel és el que teníem; un clima estable, que ens ha permés collites, temperatures suportables… De manera que la primavera fa caloreta, després a l’estiu fa calor, a la tardor una fresqueta, després hivern, fred i tot això, això és un clima estable.

Però què passa? Que això és el que està desapareixent. I és fenomen clàssic d’adonar-se de les coses bones quan desapareixen.

Participant:

Jo que he patit la barrancada en primera persona.

Carles:

Ah, tu també?

Participant:

Jo sóc d’Paiporta [una de les poblacions més afectades per la barrancada de 2024]. I m’he quedat sense cotxe. O siga, jo estic desitjant comprar-me un cotxe, deixar-me anar en autobús, metro… I lògicament això no té importància. Sobretot és un tema psicològic, gestionar-ho… O siga, això és el pitjor. El més fotut. Però al final, les coses materials com aquella ja les recuperaràs. Sí, sí. Però el tema psicològic… Perquè ja tens tu la teua motxilla de les teues coses i et ve a sobre.

Carles:

L’assumpte és importantíssim i requerix una reubicació vital. Això no és senzill. Però clar, necessites saber com reubicar-te en la situació actual.

Participant:

És una bufetada de realitat. Perquè això toca existencialment.

Carles:

Jo vaig parlar amb una coneguda que va partir la inundació i em deia literalment, és que ara és una altra persona. Completament. Si voleu que fem algun taller d’este tipus, jo tinc estic disponible. Com que jo sé moltes coses, sóc gairebé l’home d’orquestra. Sí, voleu, després ho comentem, però jo crec que això també influix en com la gent ha rebut.

Participant:

Crec que podem aprofitar una comunicació. Perquè jo, gent que portava donant-li la tabarra anys, encara no havíem fet el clic i ara m’han dit: «Mireia, això és el canvi climàtic. Clar».

Carles:

Hem d’anar amb compte amb: «Jo ja t’ho deia»

Participant:

No, clar, jo no ho he dit, m’ho han preguntat. Òbviament, sense dir res… M’ho ha dit al moment de treure el tema. El tema l’ha tret ella «Mireia, això és el camí climàtic». Perquè jo portava anys, diguem, així, intentant no sé com, però ara se n’han adonat i m’ho han preguntat. I jo dic, d’acord, doncs potser el treball que hem fet abans, en algun moment de clic, servix de catalitzador.

Carles:

I una de les coses que jo he llegit en alguna investigació és que ara no és el moment de dir «jo ja t’ho deia», perquè segons els estudis sociològics això sembla oportunista. La dificultat és veure en quin moment, però ara, d’entrada, no. Per què? Perquè ara la gent damnificada està en altres històries, està a reconstruir la seua vida. Sobretot perquè la gent no té la culpa. De nou, i per això insistisc en el tema de les emocions i dels significats. Tu quan li dius les coses a la gent has d’anar amb compte de no culpabilitzar-la. Per què? Perquè la tendència de les persones és que, quan ens culpabilitzen, desconnecten del que ens diuen. Encara que la relació entre la seua vida i les conseqüències siga directíssima. Però això ho saben nosaltres. A partir d’ara deixarem els cotxes? Tindrem cotxes elèctrics compartits o què? Perquè ara mateix la gent està necessitant anar a treballar i quan necessita un cotxe, estes històries li esvaren. La meua filla s’ha quedat sense cotxe, treballava en el CC Bonaire. I jo li dic que això forma part del problema i ella em contesta que ha d’anar a treballar allí.

Participant:

És que és un problema, és que la vida continua, però una banda pensem la societat que volem o les persones afectades volen participar en la reconstrucció, que si reunions, no sé quants. I tu necessites el cotxe per anar a treballar, el que compres és un cotxe. I és una contradicció. En comptes de cotxes nous, que es podria haver aprofitat per a avançar en el sistema, però com és d’emergència, doncs directament a comprar un cotxe.

Carles:

És clar, el que sí que crec que podem fer, especialment en este taller, és començar a entendre de què, com a periodistes, podeu influir. Jo he vist tendències dels periodistes que diuen és que ara la gent quedarà en un estrés posttraumàtic. No necessàriament. El que passa és que, si ho estàs anticipant és més probable que la gent es traumatitze. Per exemple, he sentit molt sovint que en les violacions de dones, s’han de quedar traumatitzades: «Esta dona ja quedarà enfonsada per tota la vida.» No necessàriament. En estudis psicològics de catàstrofes o de tortures o de coses per l’estil et pots trobar de tot. Gent que queda enfonsada, però més gent que ha sabut reviscolar. Inclús ha eixit reforçada de l’experiència. Depén de la seua actitud vital, de com informes, les persones que escolten poden fer un cert moviment cap a una banda o cap a l’altra.

Tornem a l’assumpte de l’infern i del cel. Aleshores, què passa? Que si enfoquem molt en l’infern, apareix l’ansietat, apareix el «Que serà de la meua vida, tot el que jo tenia planejat, ara què passarà?» Si pensem que és possible frenar el canvi climàtic i mantenir un estil de vida més o menys digne, apropiat per la gent, és més probable que la gent el puga pensar que es pot fer alguna cosa. Ara, no és simplement de posar-se en pla positiu i continuar comprant cotxes.

En les investigacions que s’han fet sobre imatges, si tu vols posar l’èmfasi en els cotxes, que és un exemple de cremar petroli, causant del calfament del planeta, has d’anar amb compte amb quines imatges mostres. Si tu enfoques un cotxe amb una persona o una família, quin és el problema d’això? Que el que estàs creant és culpabilitat. I la gent dirà, buf, necessita el cotxe per anar a treballar o estar amb la família.

Però, en canvi, el que s’ha trobat en investigacions és que quan ho poses a nivell macro, com una autopista plena de cotxes, la gent ho compren millor. I, atenció, si hi ha fum visible, la gent reacciona més positivament, entén que el problema és la magnitud. I diuen «ostres, clar, és que, n’hi ha tants».

El fum és interessant perquè s’han fet investigacions que la gent, curiosament, relaciona el fum de les ciutats amb el canvi climàtic. Per exemple, quan veu les boines de fum de les grans ciutats, crec que un 70-80% ho associa al canvi climàtic. Tots els estudis que es fan, la majoria són Gran Bretanya, Alemanya i alguna cosa dels Estats Units. Jo crec que, probablement siga aplicable a Espanya. Molts d’estos estudis [Con usar imatges, El manual de la incertidumbre], en grau considerable sí que ho són. Com a mínim són inspiradors de com funciona la comunicació del canvi climàtic. Perquè una de les qüestions claus és com les persones connecten el canvi climàtic. És a dir, com relacionen (o no) les indústries, els cotxes, les petrolieres, etcètera, amb el calfament del planeta i possibles conseqüències. És a dir, això que nosaltres tenim clar, la majoria de la gent no ho té clar.

Quan es diu que l’ésser humà no està preparat per a identificar el canvi climàtic, cal tenir en compte que tampoc estava preparat per a identificar què fumar incrementava la probabilitat de càncer de pulmó. Si no fas investigació, no se sap. I que tingues un informe científic, tampoc fa que la gent deixe de fumar.

Participant:

I aquí, com a societat, tenim un problema, que es diu fake news. Al final, hi ha moltíssima gent que creu que això que li diuen és veritat i se’n creu també. L’altre dia parlava amb un company i em deia, és clar, és que si t’ho diu la teua mare, ton pare, la xicota… Al final, tu inconscientment penses la teua parella no m’ho va dir… O siga, ja tenim este biaix que m’han dit la veritat i que esta notícia que m’ha passat és bona. El problema és que n’hi ha tantes webs que al final estan replicant alguna cosa que no és certa. I al final això va calant.

Carles:

Hi ha un aspecte molt important en termes de comunicació psicològica. Hi ha una tendència dins de biòlegs, de meteoròlegs, físics, etc. a expressar-se en termes tècnics purament físics. I aleshores, què passa? Es pensen que quan tu estàs emetent este veredicte científic la gent dirà «Sí, clar. És de veres». I que ho entendran. Doncs resulta que no.

Hem de partir que això no funciona així. Per exemple, pensant en la barrancada. Tinc un amic que és enginyer forestal que fa uns mesos vam estar comentant un llibre que és molt interessant, de Ricardo Almenar, no sé si el coneixeu, El bosc viu. Me’l vaig llegir fa poc i és molt interessant perquè ell, que s’ha dedicat al tema forestal, explicava com han canviat les capçaleres de conca dels rius valencians, com han desaparegut els boscos i la funció hídrica d’estos boscos en les capçaleres dels rius. I ara, quan estàvem parlant d’això, la primera cosa que pense és «però la gent sap quina és la funció hidrològica de les capçaleres dels rius?». Doncs no.

Necessites mostrar una metàfora perquè la gent ho entenga ràpidament. I no començar amb la història que el que necessitem és netejar (una metàfora, li posarem sabó?) els barrancs i que, quan dius si tu neteges els barrancs i damunt hi poses formigó, el que estàs aconseguint és via lliure per a l’aigua. Més velocitat, més destrucció. Tu necessites tindre esta informació científica rigorosa i després és buscar una manera que la gent ho entenga. Estos dies, quan m’han soltat el tema de netejar els barrancs, jo els he dit sabeu què? «Si s’hagueren cuidat els boscos amb les capçaleres al principi del riu, (la gent no sap que és una capçalera del riu), si tu crees allà un bosc ben viu, tindràs una esponja. I podrà xuclar l’aigua» Tothom sap que és una esponja. I què fan les esponges? Absorbir aigua. Quan li he dit això a veïns meus, que pensen que el que toca és netejar rius, no s’han convençut, però em diuen «mira, això que has dit tu, té sentit».

Què seria l’ideal? Fer un audiovisual, una simulació de com seria una barrancada amb tot formigonat i una barrancada amb boscos de ribera, boscos de les capçaleres. [Un vídeo d’este estil de com funciona la pluja en agricultura convencional i en regenerativa] Perquè, aleshores, la gent ho veu. I és més probable que, si ho veu, diu, ah, doncs bé, és de veres. I, a més, si tu poses primer la barrancada amb la formigonada i després la simulació de com seria uns boscos vius, en este ordre, segurament l’espectador es queda amb l’última imatge, la positiva. Si, a més, fas que la gent passege pels boscos de ribera, que es fan al costat de sa casa, la gent al viure en viu i en directe crearà una experiència seua.

Bé, anem a fer l’exercici. El que vull que feu és el següent. Una persona parlarà de «l’infern climàtic». Què és parlar de l’infern? Podeu dir: «Si estes barrancades es tornen a repetir, la gent es desesperarà de perdre el seu cotxe, el seu treball, etc.» O si voleu el tema dels incendis: «És paorós, vore com desapareixen els boscos, les muntanyes queden negres, cremen cases…» O l’assumpte que vulgueu.

Atenció, que us posareu a renegar, a sentir malestar, potser a sentir ràbia. I això forma part de l’exercici. Perquè us adoneu que quan esteu comunicant d’esta manera, us afecta emocionalment, us afecta fins i tot existencialment. Els exercicis fareu amb trios i dos dels vostres companys us estaran observant. Què han d’observar els companys, companyes? Com gesticula el subjecte, el to de veu, les carasses…

Per una altra banda, com rep l’auditori este tipus de missatge? Com se senten? Vosaltres esteu ja conscienciats sobre el canvi climàtic. No tot el món està, però també us podeu imaginar altres persones que no estiguen conscienciades amb el canvi climàtic, com poden rebre un discurs d’este tipus?

Durant dos minuts, que un dels observadors controle el temps, el que farà l’orador serà explicar en termes catastròfics la que ens ve de damunt. Quan passen dos minuts, pareu, agafeu un minut de respirar, perquè segurament estareu atabalats.

Anem a fer primer un exemple. Un cas meu, jo estic obsessionat amb les cireres d’Alacant, hi ha hagut dues collites seguides que no han pogut collir a penes cireres… És clar, jo no tinc un camp de cireres, però si tingués un camp de cireres, jo diria, ostres quina ruïna, de què viuré…

Trieu el que siga més significatiu per vosaltres, perquè es tracta de notar emocionalment com us toca el tema i com toquen els altres. I després, com que segurament us activareu molt emocionalment, prendreu un minut per respirar i assossegar-se.

En la continuació de l’exercici, penseu, com seria el «cel climàtic»? Com seria la vida del futur que voleu? Com seria el món si es conservara/revertira el clima (bones collites, aigua potable en abundància, …) O els petits cels climàtics, si s’està reforestant una zona adequadament i això té com a conseqüència més retenció d’aigua, menys incendis, etc.

Si Laia fos una locutora de ràdio o TV pots veure quin és l’efecte que té quan algú està en el ritme de veu, en la postura, etcètera de la persona quan està descrivint «l’infern» i quan està en el «cel» i això us ajudarà a entendre que necessiteu ser més cauts quan esteu posant certs èmfasi, per què ja veureu que la gesticulació, el to i el ritme de la veu, etc. en un cas i en l’altre serà diferent o molt diferent. Quan estigueu escoltant, observant la persona noteu-vos els vostres sentirs, quines imatges us venen, com us afecta el fet que estiga parlant de l’infern o del cel.

Participant: Hem d’explicar coses de veritat?

Carles: Evidentment.

Alguna pregunta més? No? Doncs passeu al fer l’exercici.

ELS DIFERENTS GRUPS FAN L’EXERCICI

TRANSCRIPCIÓ DE L’EXERCICI D’UN PARTICIPANT A TALL D’EXEMPLE

Participant:

Explicaré el meu «infern». Crec que estem en una situació, que ja ho he dit, som vulnerables, som una societat, ara mateix estem en una situació vulnerable. Ara mateix estem en una situació mediambiental molt crítica, és a dir, s’estan morint gent en qualsevol amb onades de calor, hi ha nevades que ens estan deixant incomunicats i s’està morint gent, malalties, hi ha riuades que estan destrossant les cases. Què passa? Que en aquesta situació s’està aprofitant un sector polític, social, etc., per a donar missatges que apel·len al sentiment, la qual cosa parlàvem de la racionalitat versus a l’emoció, i estan emergint discursos polítics negacionistes, contra el sistema, contra la democràcia, contra els mitjans de comunicació. Crec que això està calant la gent, de fet, durant la dana, la gent deia, fora els polítics, fora els mitjans de comunicació, clar, ens carreguem la democràcia. És un sistema imperfecte? Correcte. Però necessitem als polítics i necessitem als mitjans de comunicació perquè algú ens conte la veritat i perquè algú faça alguna cosa a favor de la societat. Crec que és un discurs molt perillós que està calant la societat perquè és vulnerable i ara necessita creure en alguna cosa que li vaja a salvar, perquè tota la gent que ha patit, necessiteu agafar-vos alguna cosa per redreçar la situació. Ara mateix estic molt negativa, estic en la fase d’anar-me’n al mig de la muntanya, amb autosuficiència en el meu hort, amb pou i tal, així és com ara mateix, moltes vegades, enfoque la meua vida. Llavors, estic escèptica. No sé si m’heu entés.

Carles:

Està bé. Ara, esperem uns segons de tranquil·litat. I quan estigues preparada expliques el teu «cel».

Participant:

Per a explicar el meu “cel”, descriuré un projecte d’on treballe. S’està descobrint que quan els boscos són madurs, que és diferent del que la gent pensa que el bosc està «abandonat», són més resilients al canvi climàtic, a les sequeres, etcètera, etcètera, però també als incendis.
Per què? Com és un bosc madur? Un bosc madur, no està tot ple de pins, sinó que són boscos que tenen moltes espècies distintes, hi ha molta biodiversitat, tenen diferents edats, tenen molt bosc matoll baix, troncs de diferents grandàries, molt heterogenis, hi ha unes zones de pastura, i llavors s’està descobrint que aquests boscos són més resilients al canvi climàtic. Què s’està fent? Perquè s’estan fent actuacions imitant la naturalesa, és a dir, cau un llamp i deixa una parcel·la lliure.
Hi ha un trosset de parcel·la de pastura? Perquè s’està intentant, amb els agricultors de la zona o amb les persones de la zona, intentar recuperar ací una miqueta de bestiar. Aquest projecte el que cerca és demostrar, s’estan fent les actuacions ara en les parcel·les i dins de 5 anys, 10 anys, es veuran els resultats, però s’està intentant demostrar que els boscos madurs, o que tendixen a la maduresa, són més resilients a les adversitats del canvi climàtic. Aquest projecte és molt bonic.

Carles:
Quin contrast heu notat entre la primera descripció i la segona? I com us ha afectat les diferents maneres d’expressar-se?

Participant:
En la primera, a mi també m’agradava viure només individualment, i en la segona m’agradava més estar en la societat i col·laborar.

Carles:
I vosaltres?

Participant:

Jo en la primera he observat que ha parlat molt ràpid, però després veig que tu parles ràpid. Sí.

Participant:
Estaves parlant tota l’estona amb el camp i explicaves que els boscos madurs estaven súper… Com d’una manera molt més ordenada.

Participant:
Se’t notava molt il·lusionat quan parlava del projecte. Estava més accelerat quan parlava del projecte, era més descriptiu de com eren els boscos. De fet, en la primera intervenció quasi que estava pitjor, i en la segona m’he imaginat el bosc. Sí. Hi ha una tendència i això és.

COMENTARIS DE L’EXERCICI DE LA RESTA DE GRUPS

Com ha anat l’exercici?

Participant:

Quan pensem en l’infern, és de veres que ens entra ràbia, frustració, ansietat de veure les conseqüències negatives del canvi climàtic. En canvi, quan pensem en el cel climàtic, estem més calmats.

Carles:

Molt bé!

Participant:

Hem notat diferències en el ritme de la parla, l’expressió facial, etc.

Carles:

Pots concretar quins canvis has vist quan expressaves l’infern i quins en el cel?

Participant:

En l’infern, parlàvem més de pressa, el to era més agut, una persona a penes feia contacte visual, la gesticulació de les mans era més ràpida. En canvi, en el cel, el ritme de la veu era més assossegat, l’expressió de la cara més relaxada, els moviments de les mans més suaus i lents.

Carles:

Bones Observacions.

I les persones que estaven d’audiència, què notaven quan parlaven de l’infern i del cel?

Participant: Quan el meu orador parlava de l’infern, jo notava un desassossec, una irritació. La tendència era a deixar d’atendre.

Alumne: Jo em posava cada vegada més negre escoltant l’infern. En canvi, quan parlava del cel, estava més esperançat que es poden fer coses per frenar el canvi climàtic.

Carles:

Per cert, els que heu perdut cases, cotxes, si heu estat arrossegats per l’aigua… Heu d’anar amb compte de recordar, imaginant estes experiències. Si us acostumeu a pensar diàriament estes coses és molt bo per crear ansietat, per amargar-se la vida. En general és millor no pensar-hi, que és diferent d’oblidar-se.

Fa anys vaig anar a una conferència que estava donant un biòleg sobre la tala d’un bosc valencià i explicava que estaven arrasant el bosc, literalment. Ensenyava les fotos de la tala i era brutal. Quan acabà la conferència em pose a xarrar amb una dona que no coneixia i em deia «Això és horrible, m’envaïx la tristor, la pena». Després em pose a xarrar amb una coneguda i em deia que se sentia totalment impotent.

De nou, comunicativament què volem transmetre? Quin estat anímic vols induir a la teua audiència? Has pensat quina emoció, quin significat pot ser el més útil per a les persones que t’atenen?

En termes de comunicació climàtica i ecològica en general la veritat per si mateixa no és un argument per mobilitzar. No dic que s’han d’inventar dades o dir mentides. Necessiteu transformar les dades, la informació en temes que il·lusionen la gent, que les activen. És important passar del: «Dato mata relato» a «Dato prepara relato»

Participant:

Ja, ja, però és que estic pensant que hi ha estes ideologies que s’aprofiten de l’infern del qual estàs parlant i el que et diuen és que no n’hi ha cel. El que vull dir és que tenen el seu cel des del negacionisme i tenen l’explicació de tot evidentment

Carles:

Per això, el que s’ha de crear és un relat que siga tant o més convincent que el seu. I fixeu-vos que aquí està el tema del relat.

Quin és el problema? Jo treballe sobretot amb Compromís, Comuns, Esquerra Unida i he identificat que la gent d’esquerres sol ser molt racional. A més, tots tenim carreres universitàries. Jo soc llicenciat en Filosofia i he estudiat el racionalisme i com afecta la política.

Com heu comprovat després de l’exercici comenceu a entendre que això no és simplement donar informació, dades objectives. I tant que s’ha de partir de dades objectives, evidentment. Però que tu li digues a algú que té el colesterol alt per què està menjant massa xoriços i massa cansalada, i que és perjudicial per a la seua salut, això no farà que la persona diga: «Ostres tinc el colesterol alt i afectarà negativament al meu sistema vascular, milloraré la meua dieta demà mateix».

Participant:

Jo ho he viscut amb el tema del finançament autonòmic valencià. Jo he llegit sobre el tema del finançament en València algun estudi universitari, que se’n va fer molt famós i tal. I després li ho explicava a amics meus amb dades, amb racionalitat i tal. I la contestació era: «Tio, si Espanya va fenomenal, a més hem guanyat el Mundial de futbol».

És que no pots entrar «elevadíssim» en alguna cosa. Si jo volia dur-los a un terreny i que creguen en el meu argument, diguem que hauria d’il·lusionar-los: «Imagineu-vos que tinguérem més diners per la sanitat, per educació, que tinguérem molts diners per transport públic…»

Carles:

Efectivament, eixa és la direcció.

Hi ha un informe, que és el de crear la marca biodiversitat. És un informe que es va elaborar a la Gran Bretanya, tindrà uns 20 anys i que dona pautes específiques de com comunicar la naturalesa.

Sobre el tema de la biodiversitat, l’enfocament és similar a l’infern. Ens estem quedant sense boscos, l’Amazones s’està acabant, la fauna, insectes, s’està reduint dràsticament, tot això és de veres. Ës l’enfocament de la pèrdua; perdem boscos, biodiversitat… Però el que ens hem de plantejar, i és el que diu l’informe, és emocionalment, significativament, com afecta la persona que escolta aquests missatges? Aleshores, dona tres pautes diferents que es poden utilitzar segons contextos.

1. L‘amor per la naturalesa, la bellesa. En estudis que s’han fet a la Gran Bretanya, i supose que ací també passarà igual, si a una persona de dretes, a un conservador, li dius la importància del món rural, és més probable que connecte. I si tu li dius que el que volem és conservar el nostre món rural, que ens ha donat la grandesa del nostre poble, és més probable que assentisca. Una persona que és una activista m’explicava que quan ha anat a judicis per a conservar paratges, si el jutge coneixia el paratge, la probabilitat d’una sentència que respectés el paratge s’incrementava dràsticament.

Participant:

Efectivament.

2. La necessitat, l’economia. Un exemple d’aplicació pràctica. Jo estava assessorant un diputat en les Corts Valencianes, i anava a parlar de les prospeccions petrolieres del golf de València. Això fa uns 15 anys. I ell, que és biòleg, volia plantejar el seu discurs de biòleg: que si hi ha un vessament de petroli els prats de posidònia es destruiran, que si la fauna marina morirà…

I jo li dic, mira, si vols triomfar, el que necessites és explicar que en l’any 2010, en el golf de Mèxic la plataforma petroliera Deepwater Horizon va explotar i es va afonar i va contaminar 2.000 quilòmetres de costa i tots els pescadors i tot el turisme se’n va afonar. Li vaig insistir en el fet que expliqués això, a més dels arguments de medi ambient. Al País Valencià el turisme té un pes enorme per a l’economia, a pesar que el PP gaudia de la majoria absoluta en les Corts Valencianes, este partit va votar contra les prospeccions petrolieres, ja que, si hi haguera hagut un abocament de petroli, la indústria turística s’hauria arruïnat i se li hauria tirat damunt al partit conservador.

El tipus de missatge de necessitat, enfocat en l’economia, no sol ser útil per a captar l’atenció de la població en general, així que cal saber usar-lo adequadament. En canvi, per a la política i les decisions comercials, és el més apropiat.

3. L’acció. Conservar la biodiversitat requerix que la gent actue.

Aquests missatges induixen la persona a fer una cosa efectiva. Siga plantar arbres i cuidar-los fins que es valguen per ells mateixos, signar una petició de protecció d’un espai natural o donar diners per a protegir un paratge.

Sempre, sempre, cal cridar a l’acció.

Per cert, he publicat un llibre que parla de comunicació, estratègia i psicologia política municipal. Hi ha una secció especial sobre comunicació de la biodiversitat, el canvi climàtic i la transició energètica, basada en ciències socials amb molts exemples que us pot inspirar.

Participant:

Quin és el títol?

Carles:

Es titula Deixar de ser el germà xicotet de la política. En ell parle d’aquestes qüestions amb més detall.

Voleu que fem una paradeta de 10 minuts? I continuem i ja anem d’una tirada l’hora i mitja que queda.

DESCANS

Continuem. Alguna pregunta, algun comentari?

Participant:

En diversos congressos que he anat últimament, hi ha científics que els fa falta aprendre a comunicar. O siga, ells identifiquen que és una manca que tenen per arribar a la societat, però és difícil que hi haja una comunicació i interacció.

Carles:

Mira, per exemple, l’IPCC va contractar a Climate Outreach, precisament per donar pautes de comunicació als seus científics.

Però què passa? Que hi ha un biaix, una tendència tan gran a la ciència objectiva, que les ciències subjectives, com la psicologia no s’aprecien.

Participant:

I costa. En tots els congressos, el queda clar que fa falta és comunicació, però després no es fa res diferent. Més del mateix. En un congrés en concret, que era de la Xarxa d’Espais Naturals d’Espanya, era curiós perquè tots identificaven que era una manca, però, per altra part, no era una prioritat.

Carles:

Això passa sovint. El dissabte de la setmana que ve donaré un taller de com desactivar els missatges de la ultradreta. Hi ha 6 persones apuntades, i tot el món està: «Ai, ai, ai que venen els fatxes!!!» Però com que pensen que amb la manera normal de respondre’ls és suficient no es formen en maneres eficaces comprovades. Com que ja pensen que en saben…

Participant:

Però ells fan missatges curts, comunicació emocional, falsedats…

Carles:

Jo he consultat amb un consultor polític prestigiós sobre les mentides, faules, … que s’han fet després de la barrancada i el silenci és la una primera opció: no compartir el missatge, inclús dient que és fals. Perquè si no estàs reproduint el missatge i l’escampes.

Bé, ara us donaré més pistes específiques sobre el canvi climàtic. Insistir, això són informes d’investigacions sociològiques, de psicologia social, lingüístiques, quasi totes en la Gran Bretanya. I jo crec que ací també funcionen. No exactament igual que allà, perquè hi haurà diferències sociològiques, però com a mínim inspiradores sí que són.

Comencem. La primera dificultat és com la gent connecta certs fenòmens per què s’adone del canvi climàtic. La tendència és que la gent normalment no relaciona canvi climàtic amb sequeres i inundacions, com la barrancada d’octubre de 2024. Esta és la tendència en general.

Què és el que s’ha trobat? Que és més fàcil que la gent relacione els fums de les grans ciutats amb canvi climàtic. Per què? Les fàbriques que tiren el fum, cotxes que tenen el fum, és una cosa visible, els fums són calents i ho relacionen amb el canvi climàtic. Encara que científicament no és correcte, pot ser molt útil.

De manera que quan hi ha les boines de les grans ciutats és el moment perfecte. Per què? Per què és visible. Un exemple extret de l’informe The air we breathe explica com fer-ho concretament per a implicar la població:

«Actualment, la qualitat de l’aire és roïna en algunes àrees ur­banes del Regne Unit, i el canvi climàtic pot afectar la qualitat de l’aire que respirem. Hi ha altres factors que afecten la qualitat, per exemple, la contaminació dels motors dièsel o dels negocis i la indústria, que també causen el canvi climàtic. Però, especialment en els centres urbans, les temperatures canviants poden empitjo­rar els punts calents de contaminació durant les onades de calor, en el que es coneix com a “esdeveniments d’estancament”, on l’aire no circula bé.»

I si ho connectes amb símptomes com la salut, com les persones que patixen d’asma, encara millor. Tocar la salut és un dels temes importants. Per exemple, el llibre El cambio climático, sus metáforas és fruit d’una investigació de textos periodístics i parlen de salut, que és una abstracció, però no parlen de l’asma. I l’asma és una cosa concreta, potser tu no tens asma, però pots imaginar-te el que és asma o coneixes algú amb problemes de respiració. Perquè en el confinament molta gent que tenia asma va deixar de tenir asma. Per què? Perquè no hi havia fum, respirava aire net. I este és un exemple del perill d’usar abstraccions, com la salut en abstracte. I després una cosa també interessant és que amb el fum tu pots aplicar mesures efectives de reduir el fum. Com les zones de baixes emissions.

Perquè hi ha un principi comunicatiu que és fonamental, que és el principi d’eficàcia. Si tu dones coses a fer a la gent, és més probable que s’implique la població. Insistisc, sempre donar alguna cosa a fer. Usar el transport públic. O passar-te a Som Energia, perquè es produix energia neta i fomenta la transició energètica que frenen el calfament de la Terra.

En les investigacions, es confirma que els moments posteriors a les inundacions, és un mal moment per comunicar la relació del canvi climàtic amb les pluges intenses. A posteriori es pot qüestionar haver construït zones inundables i proposar de construir en llocs segurs. Les dretes que estan parlant de seguretat. I per què nosaltres no parlem de seguretat? Seguretat de les nostres vides.

Us passaré també un altre report sobre la transició energètica. El va contractar el Partit Verd Europeu a Climate Outreach. A l’informe donen pistes de com s’ha de parlar de la transició energètica per arribar més fàcilment a diferents audiències.

Un exemple senzill: és millor parlar d’energies netes, que d’energies renovables, per què ho entenen més persones i perquè a tothom li agrada les coses netes. I els combustibles fòssils, energies brutes. I això funciona. I s’ha d’utilitzar sistemàticament. No és que digues un parell de voltes «energies netes» i ja s’ha acabat. És fer-ho sistemàticament.

Això és molt rellevant per què, hem de tindre present que el canvi climàtic és conseqüència de la crema intensiva de combustibles fòssils durant prop de dos segles: petroli, gas… que calfa l’aire que compartim.

Per una altra banda, Climate Outreach ha desenvolupat un web, Climate visuals, que es dedica específicament a identificar imatges que funcionen i que no. Fa poc em van entrevistar en eldiario.es sobre estos temes. I quina va ser la foto de portada? Activistes climàtics. Què diuen les investigacions sociològiques sobre les fotos dels activistes climàtics? Que no és convenient de posar-les. Perquè, si no, la gent pensa que el tema del canvi climàtic és cosa dels activistes. No de les coses de les persones normals i corrents. I és de tot el món!

I també ho confirma els estudis que han fet Reuters amb la Universitat d’Oxford. Mostrar activistes en les imatges fa pensar a la gent: «Això és cosa dels activistes». Però el que ha de quedar palés és que això és cosa de tot el món. De gent de dretes, de centre, de verds, de tots.

Per cert, aquesta iniciativa de Reuters i Oxford és específica de periodisme i canvi climàtic. Gràcies a Eva Máñez per donar-me-la a conéixer.

Participant:

No una qüestió ideològica.

Carles:

Exactament en l’informe de la transició energètica, posa molt d’èmfasi en això. No és un tema de dretes o d’esquerres. La transició energètica és un tema de tot el món. A la gent de dretes no són tan fàcils d’influir com els d’esquerres. I també és possible fer-ho.

Participant:

Aleshores, en les informacions de la crisi climàtica, és recomanable que n’hi haja persones o no.

Carles:

Sí, ha d’haver-hi fotos de persones damnificades. Amb una explicació al vídeo o al peu de la foto de la relació entre el fenomen de la imatge i el canvi climàtic. I s’ha d’explicar que el canvi climàtic és causat per la crema de petroli, carbó… en fàbriques, guerres, aviació, etc. Més informació de com usar imatges en Climate visuals, on posen exemples de com fer-ho segons els contextos. I, sempre, dir què es pot fer per frenar el canvi climàtic.

Participant:

I com s’explica el cas de l’activista joveneta, Greta Thunberg?

Carles:

Sí, la Greta. esta xica atrau joves, que està molt bé.

Participant:

Però el moviment, ja no existix, no?

Carles:

Sí que existix. El que passa que com a notícia inicial, va tindre el seu boom i després es va difuminar. I ella continua amb la seua tasca. Una altra cosa és que aparega en els mitjans. Abans veia El Intermedio en la Sexta i apareixia un xaval sud-americà tindria uns 12 anys o 14, i ja no he sabut res més.

Cal connectar fenòmens atribuïts al canvi climàtic. Què tal entrevistar els que tenen camps de cirerers d’Alacant que ja és el segon any que no tenen cireres? És que no s’expliciten les relacions causa-efecte. Per exemple, hi ha un universitari (ara és professor), que va fer una tesi doctoral sobre filmografia sobre el canvi climàtic. I en tota la filmografia estudiada, apareixien els desastres i apareixia la gent afectada, però no apareixien quines eren les causes del canvi climàtic.

No apareixien fàbriques, no apareixien autopistes plenes de cotxes. De manera que, si tu no ho indiques en una imatge, no fas una relació, la gent no ho sap i no ho relacionarà.

I després una altra cosa també és que s’ha d’anar amb compte amplificar emocionalment la imatge. Per què? Perquè penses, pobra gent!!! I segons expliquen, a peu de la foto tu has de dir, això que està passant i es podria haver evitat fent això o allò altre. És aprofitar esta emoció que està produint una persona que s’ha quedat sense casa o sense negoci i a continuació dir, doncs mira, si es fes una reforestació dels boscos de ribera per atenuar les inundacions. I l’objectiu de tot això, evidentment, és ampliar molt més el públic convençut del canvi climàtic i que es poden fer coses al respecte.

En general, és important combinar «infern» i «cel» de diferents maneres. Si poses massa èmfasi en «l’infern», és probable que la gent es desconnecte. Si poses massa èmfasi en «el cel», sense fer propostes concretes i creïbles, servix de poc.

Hi ha una cosa també que he qüestionat fa anys i que afortunadament alguns ja s’han adonat que això ja ni s’ha de parlar: Allò de què no podem arribar als 1,5 graus. Això és una cosa que la gent no entén. No entén les repercussions sistèmiques de sobrepassar 1,5 graus sobre la temperatura de l’era preindustrial. A més la gent no sap què vol dir «sistèmic».

Participant:

Pareix poc, de fet, 1 grau.

Carles:

És clar! I després està la consellera de turisme que diu que ara tindrem 6 mesos de temporada, sense entendre el risc que suposa. Per això s’ha d’anar molt amb compte amb el que tu expliques de com ho interpreta la gent. Quan dones informació física, meteorològica, com es transforma en termes de psicologia i llenguatge? I este llenguatge com afecta com pensem, com sentim, com actuem? Aleshores, si tu dius ha augmentat 1,5 graus, la gent entén fa un poquet més de calor i ja està. Però el que tu no estàs explicant, perquè és complex, és les repercussions que té en la temperatura de la mar i això com fa que s’evapore més aigua i faça que hi haja més núvols i més pluja, etc. La cosa de l’1,5 almenys era com una meta. Però ja s’ha assolit a la Mediterrània. I ara què? És com que hi ha una meta però no significativa per a la població. Fa 20 anys jo vaig començar a interessar-me per estes coses. I em vaig adonar que la gent no entén el pensament científic de les ciències dures, de física, de climatologia.

Jo, com que vinc del món de la comunicació, de desenvolupament personal, professional era conscient de la importància de la comunicació. De nou, si volem parar a dos graus, el que ens hem de plantejar són noves estructures comunicatives. Si li estem enfocant a la gent a l’infern, com reaccionen? Desconnecten? Se’n van a prendre unes cerveses i que passe el que siga? O el que volem és implicar-los? Què és el que volem?

Evidentment, hi ha línies editorials que permetran estos enfocaments i altres no. Aleshores, això dels 1,5° s’hauria d’haver explicat d’una forma molt diferent. Abans algú explicava que en unes jornades que va estar, el tema de la formació en comunicació dels periodistes i científics, tots deien sí, sí, sí, ho hem de fer. Però no ho fan. I clar que és molt important parar ja la pujada de temperatura. És com deia l’exdirector general d’energia de la Generalitat, Pedro Fresco, no és el mateix arribar a 1,5 graus que a 3 graus. Amb 3 graus seria l’infern de la Terra. Literal.

Algú ha explicat en què era el Protocol de Kyoto? S’ha explicat bé? Vosaltres què penseu? Jo crec que no. Per exemple, en una cimera climàtica, quan els periodistes van, comencen a explicar que si la negociació està en 1,5 graus o es planteja este escenari, o el que siga, com si tot això tingués repercussió i fos significatiu en tota la població.

Hi ha una història que em va impactar molt, que en la Guerra del Golf, el govern dels Estats Units va agafar tots els periodistes i els posaven al campament, juntament amb tots els militars. No els deixaven anar al front de guerra. Per què? Perquè no veren al front de guerra. No els deixaven. I clar, si no informaven del front de guerra, de què informaven? Dels militars que estaven allà. Enfront del refrany castellà que diu: «Ojos que no ven, corazón que no siente», a mi m’encanta el valencià que diu. «Ulls que no veuen, caguerada que xafes».

En el llibre de les metàfores climàtiques que he esmentat abans, on es fa una recopilació de textos periodístics de Twitter, descriu les metàfores que s’utilitzen, però no parla de les persones i quin és el benefici de la cimera si s’ha aconseguit per a les persones, si és que s’ha aconseguit alguna cosa. Se sol parlar en termes molt abstractes. No de les conseqüències per a la vida concreta de la gent.

Alguna vegada he tingut algun xoc amb algun periodista/formador d’educació mediambiental perquè jo li explicava que féiem coses molt diferents. Una vegada vaig estar intervenint en una jornada sobre el canvi climàtic i, a un monitor d’educació mediambiental li vaig dir que el seu treball estava bé, però el que jo feia, tenia més influència en el canvi de conductes. I segurament li vaig dir amb un to poc amigable per què després no em saludava. Perquè l’Educació mediambiental va sobretot de donar informació. Amb la creença que si tu dones informació la gent canviarà de conducta. Això no passa. Jo soc soci de SETEM que és una organització que fa uns 15-20 anys van fer tota una sèrie de tallers de consum responsable. Els tallers eren voluntaris, de manera que anava gent que suposadament estaven motivades. Explicaven la importància de comprar café de comerç just per pagar sous dignes als productors, procurar comprar botelles reutilitzables per evitar residus, etc. Després d’anys de fer diferents promocions dels tallers, a algú se li va acudir la magnífica idea de fer una avaluació de si la gent havia adoptat nous costums. Quin va ser el resultat? La majoria de la gent, va adoptar pocs hàbits responsables, a pesar de la ingent quantitat d’informació que donaren. Quan la suposició era que assumirien molts comportaments de consum.

La psicologia social aporta maneres d’integrar noves conductes. Tornant al canvi climàtic. Si tu li dius a una persona: «Mira, hi ha el 80% de probabilitats que si no fem res el clima serà una catàstrofe.» Això és una manera de dir-ho. En canvi, ti tu dius que hi ha un 20% de probabilitats, que si ara ens impliquem en frenar el canvi climàtic hi ha moltes probabilitats de frenar el canvi climàtic i mantenir un clima més o menys estable. Sabeu quina expressió fa més probable que la gent s’implique en conductes benignes per al clima? El del 20%. Per què? Perquè tu li dius que hi ha un infern, però pot anar al cel. I aleshores és quan ja li pots donar alguna cosa a fer.

Quan preguntes a la gent que fa per frenar el canvi climàtic, la resposta sol ser és separar els residus en els contenidors. Però hem de pensar que, ECOEMBES, l’entitat gestora dels residus és una entitat molt qüestionada per Greenpeace i pel Ministeri de transició ecològica. No compleix amb les seues obligacions. Al final hi ha molta gent que pensa que el reciclatge és un negoci. És que ho és. I després hi ha un assumpte de llenguatge. Els ciutadans no reciclem, separem els residus en contenidors. Qui hauria de reciclar i no ho fa és ECOEMBES.

Participant:

Al final és la consciència que tinga cadascú del que vulga fer, l’ètica i els principis, i això com vulgues. Perquè una empresa tinga el negoci, haig de fer-ho. Jo tinc el mateix problema.

Carles.

Efectivament. S’ha de separar els residus. Si tu tires el plàstic al fem general, ells s’estalvien els diners que han de pagar, com a mínim que paguen tot el que han de pagar. Si no el paga l’ajuntament, és a dir nosaltres.

Anem avançant. Després, hi ha un altre informe, que el van encomanar l’IPCC a Climate Outreach molt útil als científics: Manual de comunicació per a científics de l’IPCC. La primera qüestió és definir què és la ciència. La gent té la idea que la ciència és exacta. I no, les ciències no són exactes. Les úniques ciències exactes són les matemàtiques. Però perquè no té a veure amb el món, són autoreferencials. Totes les ciències del món són sempre aproximades. Són orientatives. Tu quan expliques un informe en públic, has de partir de la base que la ciència és orientativa, la ciència no va de lleis exactes, va de models orientatius. I ho has d’explicar a l’audiència. Així és més fàcil que el públic entenga que les possibilitats climàtiques descrites són aproximades. Per tant, el primer pas que s’ha de donar quan tu estàs explicant és que la ciència és orientativa. De manera que afirmem que la ciència és un debat en lloc de la ciència és un conjunt definitiu de fets. I aquí es pot introduir el tema de la incertesa per entendre que no és una cosa exclusiva de la ciència. Per cert, hi ha un altre informe sobre com comunicar la incertesa de la informació climàtica molt interessant.

Tornant a la a l’experiència de la barrancada d’octubre de 2024. Ningú sabia què passaria en un moment específic. Però sí que hi havia gent que havia predit l’efecte de l’urbanisme de l’Horta Sud juntament amb certes condicions climatològiques. Aleshores, segons l’informe, no és si ocorrerà o no la inundació, sinó que es tracta d’afirmar que en algun moment això passarà. De manera que és útil introduir la incertesa quotidiana. Per exemple, vosaltres sabeu si dinareu avui? O sabeu si el dissabte anireu a dinar a casa o anireu a dinar amb un amic? És introduir la incertesa dins de la vida humana. És que forma part. El que passa és que, en el nostre model de món, la nostra manera d’entendre el món, les coses són molt estables. Però hi ha molta inestabilitat en el món. He introduït això per després explicar que la ciència, les ciències climàtiques, físiques, són orientatives.

Tot això ve al cas perquè és introduir un assumpte molt important que és canviar la incertesa per «risc». És que no sabem quan tornarà a haver-hi una barrancada, però hi ha el risc. Això és incertesa. L’assumpte és que hi ha el risc que torne a haver-hi una barrancada. I la reacció de nou psicològica, és a dir, si tu dius incertesa, diu que podria ser… Si tu dius risc, com afecta la gent? Per què ens fem assegurances? Per poder afrontar riscos. Per què assegurem el cotxe, per què assegurem la casa? Pel risc que hi ha de tenir un accident. Per què tenim la seguretat social? Per què en un moment podem tindre una malaltia i este risc el volem tindre cobert. I això activa psicològicament la gent en dir què podem fer.

Per exemple, si fem una doble columna:

Expressió de poc impacte	Expressió de més impacte
Encara que hi haja molts buits de coneixement sobre com els nostres serveis locals es veuran afectats, és probable que el canvi climàtic cause més inundacions en el futur.	El risc que hi haja inundacions a la nostra ciutat inclou interrupcions de la nostra activitat comercial i escolar és ara major que mai a causa del canvi climàtic.

Fixeu-vos quines coses interessants diu: «Interrompre la nostra activitat comercial i escolar» ja no és tanta abstracció. És una cosa molt específica, que ens podem imaginar que les botigues han tancat, que la xicalla no va al col·legi. Alguns ja ho heu viscut. De fet, la meua dona que és mestre, ara jubilada, diu més d’una volta que la sort és que la barrancada va arribar a última hora de la nit. I si arriba a primera hora del matí, un desastre. Què fas amb tants xiquets? I aleshores, per exemple, tornem a situacions concretes. Perquè un dels punts importants és contar històries noves, creatives. Però no és que ens la inventem. Imagina’t, la història esta dels xiquets a l’escola. Si tu dius, què hauria passat si la barrancada hagués arribat a les 10 o a les 11 del matí? Què hauria passat amb els xiquets? Això és un risc. I parlar d’això de riscos és més fàcil que active a les persones.

Mireu quina frase: «Encara que mai podem tenir el 100% de certesa de res, és molt probable que els canvis del nostre clima es deuen a la influència antròpica». És un exercici de nou, de vocabulari tècnic.¿Vosaltres què dieu, que la gent sap què és la «influència antròpica»? Per provar si hi ha expressions que la gent no entén, li preguntava al meu sogre: «Federico, tu què entens per tal paraula?» I sovint no sap de què va. Doncs el que us dic és que s’ha de cuidar el llenguatge. I ser més pedagògic. En lloc d’això, què pots dir? «Els científics tenen tanta certesa sobre la relació entre el comportament humà i el canvi climàtic com de la relació entre fumar i el càncer de pulmó.» Una similitud molt més comprensible.

Participant:

Però tu pots ser pedagògic fins a un punt. Si després l’altra persona no s’implica. A mi això em passa en els amics, d’estar explicant-li alguna cosa. Mira, això és així. O això per aquí i tal. No és responsabilitat meua donar-te les opcions. Jo t’ho puc explicar fins a un punt, però tu has d’implicar-t’ho. Has de fer una feina que jo he de fer. Perquè a més no em sembla just que jo estiga així estudiant-me i tal i tu no t’impliques. Si vols saber-ho, doncs t’ho dius. Jo et guie.

Carles:

Això també és de veritat. I què passa? Necessitem saber també com facilitar que la gent s’implique. L’ideal seria que diguérem: «Llig-te este article i així sabràs què decidir». Però la gent no ho sol fer. També hi ha un tema que és molt important, que és el jo anomene «la conversió paulina». La Bíblia explica que sant Pau, inicialment estava contra Jesucrist, pensava que parlava d’un nou déu, que això era un invent. En un moment donat, va caure del cavall i es va convertir al cristianisme. Per què dic jo conversió paulina? Perquè a vegades pensem que donem arguments i la persona s’hauria de convertir immediatament en activista del canvi climàtic. Com quan explica la Bíblia, Pau cau del cavall i es converteix. Però això no passa. Sol ser un procés gradual. Aleshores, què passa? Que necessites anar donant píndoles, se les creurà més o menys, i arribarà un moment que és més probable que ho assimile.

A vegades sí que hi ha conversions paulines, però són molt rares. Per exemple, en la Politècnica hi ha un màster d’ambientologia o semblant. Si tu passes 400 hores en este màster, és normal que acabes convençudíssim de l’existència del canvi climàtic i les seues nefastes conseqüències. Perquè jo m’he trobat gent que ha cursat eixa formació i clar que s’ha convençut. Però què passa? El que necessitem també és això, és entendre que les persones tenen un ritme, van processant les experiències.

Participant:

Me n’haig d’anar. M’ha ajudat molt comprendre tots estos assumptes. Adeu.

Carles:
Agraït.

Participant:

Carles, podríem fer un grup i estar connectats.

Carles:

Això és parlar amb Jèssica, millor. Pel tema de protecció de dades

Continuem. Si tu informes de l’oratge, no pots dir: «No hi ha cap fenomen meteorològic que, d’entrada, puga ser atribuït al canvi climàtic.» Què s’ha de dir? Per posar un cas: «A mesura que la terra escalfa, hi ha més humitat en l’aire, la qual cosa augmenta la probabilitat de pluges intenses. Per tant, esta inundació o esta onada de calor és consistent amb les prediccions que s’han fet els científics durant molt de temps. És a dir, no hem d’esperar a tindre un estudi d’atribució.» Si en un estiu hi ha sis onades de calor, quan fa 20 anys n’hi havia una. Una serà la normal. Però les cinc restants… ja no ho seran. I s’ha de fer referència a que el calfament del planeta ha sigut deguda per l’activitat humana: fàbriques, agricultura intensiva, etc.

Després hi ha un altre assumpte: què hem de fer al respecte? La ciència mai podrà dir-nos quina és la millor política climàtica. Això no s’ha de dir. S’ha d’afirmar: «Sabem quant carboni més podem cremar si volem limitar els riscos del canvi climàtic. La majoria de les reserves mundials de carbó i petroli han de romandre sota terra. Com aconseguir això és una qüestió subjecta al debat polític.»

Més cosetes. Quan parlem de temperatures, de centímetres que puja el nivell del mar i estes coses, el que s’ha trobat és afirmar primer el que és segur i després el que és probable. En l’informe El manual de la incertidumbre, trobareu tota la informació.

Per exemple, per al 2072, moment determinat, el nivell del mar pujarà entre 25 i 58 centímetres, una quantitat indeterminada, amb una projecció mitjana de 50 centímetres. Això una persona normal i corrent no entén d’estadístiques ni de probabilitats. I aquesta manera no l’entendrà.

Què és el que proposen? El que proposen és fer-ho de la següent manera. El nivell del mar pujarà almenys 50 centímetres, determinat, i això ocorrerà en algun moment entre 2060 i 2093, indeterminat. Primer el que tu estàs segur i després la variació que pot haver-hi. Contra més dubtes estigues creant pel mig, «Podria ser això o podria ser allò», el que esteu creant és dubte en l’audiència. I com que hi ha dubte, la gent es desentén. Si tu estàs manifestant seguretat: «T’he dit que el mar pujarà 50 centímetres.» és més probable que la gent ho assimile.

Per exemple, en l’informe sobre com comunicar la transició energètica, parla d’una qüestió molt important que és l’equitat de la transició. Parlant de la transició energètica cal afirmar que s’ha de cuidar a tota la població. Per exemple la gent que està en refineries de petroli i ja no podrà treballar-hi, s’han de buscar alternatives laborals. I en este informe s’expliquen estes coses. Jo no vull aprofundir-hi perquè és una qüestió política. Però el que vull dir és que si tu li estàs donant un infern a continuació has de pensar en quin cel l’hi vas a vendre. És un esquema problema-solució. En termes simples és això. Tot això ho has de tindre preparat.

Un altre assumpte clau. S’ha de contar una història humana, no una història científica. Que tu expliques com funciona una dana meteorològicament, com a curiositat científica està bé. Però és molt millor explicar les conseqüències humanes d’una inundació. I com previndre-la.

Per cert, no totes les danes són catastròfiques.. Si voleu parlar del diluvi d’octubre de 2024, parleu de barrancades, d’inundacions, etc. Hi ha algun programeta sobre les qüestions científiques, però en comparació a la programació és un temps ínfim.

Participant:

A part que són pocs programes, la majoria té una audiència mínima. Només és per a convençuts i t’ha d’agradar el tema.

Carles:

Crec que s’han d’aprofitar notícies per a donar pautes sobre el canvi climàtic. Enmig de qualsevol cosa. Perquè la gent, està mirant l’Alqueria blanca, encara que en aquella època el canvi climàtic era un assumpte extremadament minoritari. Però explicar coses bàsiques com la importància de la reforestació de determinades maneres.

Participant:

Hi ha un meteoròleg de la 1 de TVE, Martín Barreiro, que explica molt bé les coses. Perquè tu el veus i dius ostres, sense cap idea de meteorologia ni res i l’entens. T’ho explica d’una manera que t’entens i t’ho fa amé. El problema és que moltes vegades en periodisme no n’hi ha temps.

Carles:

Vaig estar fa dos anys en una jornada que va fer la Facultat de Periodisme de la Complutense sobre canvi climàtic. Jo no vaig treure res en clar de què van explicar. Que t’expliquen qüestions de divulgació científica o quantes referències al canvi climàtic hi ha en un diari, de què serveix? Jo m’esperava que fora una formació com la que he esmentat abans. I un estudiant, que a última hora el van deixar parlar, estava indignat. Heu fet tot això i no heu explicat coses específiques del canvi climàtic? A part de divulgació científica, tot això a mi em sembla que és el que és essencial. És clar que la ciència em sembla essencial, però si tens ciència i no la saps traslladar al gran públic… En la jornada vaig passar, crec que quatre hores, davant de la pantalla i em vaig quedar com estava. A voltes els científics tenen por de no ser científics si no parlen de ciència física. Com si la psicologia o la lingüística no foren ciències.

Alguna cosa més sobre l’informe que he parlat abans: Un futuro completamente renovable, sobre la transició energètica i està en castellà. És una qüestió clau, passar de deixar de calfar el planeta cremant combustibles fòssils a generar energia renovable, no contaminant, que es puga crear sense contaminar i refredar el planeta. Per exemple, és millor parlar de malbaratar, de malgastar el petroli, la gasolina. Per què? Perquè s’ha observat que quan parles del malbaratament, la gent tant d’esquerres com de dretes, en general, estan en contra. La vostra generació no, però en els anys 70-80 va haver-hi una crisi del petroli, i literalment, la frase del govern era «Usted puede, pero España no puede».

Una cosa molt important que es va trobar en una recerca que van fer. L’aire que compartim és una expressió molt millor que el concepte científic d’atmosfera. Fixeu-vos en l’expressió: «L’aire que compartim». Està connectant a tothom del planeta. Està creant pertinença. I aleshores, què passa? Que és més fàcil introduir la injustícia que suposa que grans emissors contaminen l’aire de tots. I aquí ja t’estàs buscant qui és el causant. Les grans petrolieres, els grans fabricants, etc. que des de fa no sé quantes dècades estan amagant els efectes del canvi climàtic. I si t’apareix algun negacionista, el que tu sí que li pots dir és que els cotxes tiren fum, que el fum és calent, les fàbriques també tiren fum, tot això és calent, i tot això calor, què és el que fa? Per això es diu el calfament global.

Sobre la nomenclatura del canvi climàtic, jo he estat donant-li un poquet de voltes i jo crec que és millor anar canviant l’expressió segons el context. És un perill, però també és una oportunitat. Com? Per exemple, podem parlar en general del canvi climàtic, però si jo estic parlant de totes les fàbriques, totes les refineries estan tirant fum calent a l’atmosfera, tot això fum calent el que fa és el calfament del planeta. Per exemple, si jo estic parlant de la dana que hem patit en 2024, seria millor parlar de caos climàtic. I el que us aconselle és que no acuseu algú negacionista, perquè no crec que es done per l’al·ludit.

Participant:

Va eixir un xic en la tele que no havien trobat a la seua neta. I diria és que clar, fa 5 anys va haver-hi una dana. Hi ha hagut moltes altres danes, però no hem tingut una riuada com la de l’octubre de 2024.

Carles:

Efectivament, però això jo ho he dit abans. No s’hauria de dir la dana, s’hauria de dir la barrancada de 2024, o inclús buscar una expressió que siga dana catastròfica. Han hagut i hauran moltes danes i no seran catastròfiques. Però què passa? Que la tendència que tenim els humans és a concentrar-nos tot en una paraula i no sempre encertadament.

Participant:

Sí, el que diuen en els mitjans i en la tele és la dana.

Carles:

Ahir en la tele apareix la barrancada com un desastre natural. Això no és un desastre natural. No ho és. Això és un desastre que en part sí que és natural, però és bàsicament humà. Perquè l’aspecte que ha contribuït el canvi climàtic i l’urbanisme, com a mínim, això és totalment humà. I si volem posar més temes, el que us deia abans, si hagueren hagut boscos ben madurs en les capçaleres dels rius i boscos de ribera, que hagueren actuat com a esponges, no hauria passat el mateix. Però clar, quan tu dius que això és un desastre natural, aquí estàs atribuint que els éssers humans no tenen res a veure.

Espere que us haja resultat inspirador este taller. Us haja aportat una nova perspectiva sobre com comunicar el canvi climàtic amb noves formes. Al final, el tema no és, des del meu punt de vista, només informar. És implicar. És el valor d’haver trobat totes estes investigacions. És el principal valor. No és donar informació i la gent ja farà. És instar que la gent participe i pose això de la seua part per frenar el canvi climàtic. Perquè ara l’únic, i important, que podem fer és frenar.

I us enviaré la transcripció. Perquè jo crec que també val la pena que la gent sàpiga totes aquestes coses. Encara que estarà en valencià, se li dona al traductor i es podrà llegir en altres idiomes.

La majoria de la documentació està en anglés. Si no entens molt l’anglés, posa-li el traductor i s’entén prou bé.

Participant:

Et puc fer una pregunta? Tu on veus que n’hi ha d’invertir més esforços? Perquè jo ara estic en una ONG de conservació de la natura i vull canviar perquè veig que no n’hi ha gaire marge de maniobra. Però jo no sé si tirar el currículum a Greenpeace, a Compromís, si fer-me freelance, vull dir des de la comunicació, què és més interessant? Als polítics els falta comunicació de tot. No sé si directament deixar des de la societat civil o des del periodisme.

Carles:

El meu principal client és Compromís. I no és fàcil que em contracten. Els càrrecs no crec que et contracten. En Greenpeace, he donat algun curs i veig que no entren en el paradigma que estem parlant. Per exemple, ara fa ja mig any que estic escrivint articles en el diari La Veu del País Valencià, sobre comunicació política, psicologia política, alguna volta també sobre el canvi climàtic i tal, i de moment cap polític m’ha contractat. Si voleu saber més del meu treball d’activistes i polítics entreu en Capacitador.

Participant:

Jo també ho veig molt interessant perquè el llibre este de George Lakoff fa 10 anys que el vaig pillar per davant i vaig dir ostres, és que, clar, ens porten un avantatge. La quantitat de milions que invertixen en els laboratoris d’idees, saben exactament com fer-ho.

Participant:

En el CSIC vaig estar un any. Ara vull una cosa més radical que el que estic ara, perquè és una ONG que està prou limitada.

Carles:

Mentre estàs en el treball actual, el que sí que t’aconsellaria és que començar a utilitzar aquestes coses, per què al final això és un entrenament, saps? Això no és un taller i s’ha acabat. Necessites entrenar-te. Perquè això, jo per exemple, quan he treballat en polítics, sobretot de l’esquerra, la tendència és a parlar de l’infern, del mal que està tot, … El repte és vendre el cel. I això té a veure amb un canvi personal intern.

No és simplement el discurs, per això he posat esta il·lustració [veure més amunt]: el llenguatge com afecta al pensament i al sentir i al revés. La manera de pensar, la manera de sentir, afecta el llenguatge que tu utilitzes.

Quan llegiu el meu llibre Deixar de ser el germà xicotet de la política, escric d’estes coses parla i sobretot en l’aspecte psicològic. Que això és el meu fort i és el que, per exemple, si t’interessa la comunicació política, pose exemples contínuament, específics, concrets perquè és que la gent pensa que la comunicació política és parlar. És un tema que hi ha moltes recerques

Bé, acabem el taller. Un plaer haver compartit aquestes hores amb vosaltres. Confie que les experiències que heu tingut siguen profitoses per la vostra tasca periodística. I fins a la pròxima.

Carles Porcel és entrenador en www.capacitador.info